(no és la de Francisco J. Cardona)
Amenábar ja ha estrenat la seva darrera pel·lícula, Àgora, que dur el nom de les places públiques de les ciutats de l’antiga Grècia. L’Àgora d’Amenábar és una història èpica, de fets gloriosos i de lluites heroiques, que es desenvolupa a l’Alexandria del segle IV, enmig d’una rica i dinàmica societat que confia en la raó i el coneixement. La protagonista, Hipàtia, és la primera dona –diuen- matemàtica i filòsofa occidental de la qual es té constància documental. Ella serà la veu pública que farà front a la barbàrie de la incultura i la intolerància dels que saquejaran i destruiran la gran biblioteca d’Alexandria. Hipàtia, com ho foren després Galileo Galilei o Charles Darwin, també fou menyspreada, condemnada, humiliada, i en el seu cas fins i tot assassinada pel Cristianisme ostentós de poder. L’àgora del segle XXI és l’espai públic de la deliberació, la tolerància, la democràcia, les virtuts cíviques, la cultura –intercultural-,…
No he vist la pel·lícula –encara-, i per tant tampoc no puc dir si m’agrada o no, tant des del punt de vista artístic, com històric o ètic. Sí que he llegit en canvi algunes precipitades pseudocrítiques –legítimes, sense cap dubte- d’alguns opinadors d’alçacoll i clergyman. Crítiques que no són crítiques, sinó desaprovacions i menyspreus; un judici acrític. Una critica necessita d’un esperit crític capaç d’intersubjectivitzar, de dialogar entre allò racional i allò raonable. Aquest no és el cas. Les seves són argumentacions líquides que amaguen raons molt sòlides. L’argument fluid diu que la pel·lícula ha estat molt cara, el seu pressupost ha estat de 50 milions d’euros. La raó sòlida mostra en canvi la incapacitat per assumir l’àgora de la laïcitat com un valor positiu i necessari per a la convivència.
“Este tipo de películas no se sostienen en pie históricamente hablando y tampoco resisten el paso del tiempo.”
“No creo que dentro de cien o doscientos años se acuerde alguien de él (Ya casi no nos acordamos de Mar Adentro ni del pobre Ramón Sampedro).”
“Mejor sería que el cine espanyol fuera algo más decente y no nos costara la barbaridad que no scuesta.”
Ágora. Francisco J. Cardona Vidal (UH, 8 d’octubre de 2009)
A jo també em desconcerta parlar de 50 milions d’euros, però parlar del cost d’una pel·lícula no és el mateix que parlar de la fitxa d’un futbolista d’elit o de les primes dels banquers. El cost d’una pel·lícula és el cost d’una empresa darrera la qual hi ha els sous (en la majoria de casos molt raonables) de milers de persones. En l’Àgora d’Amenábar l’obra creativa, material i immaterial, s’ha pagat amb recursos privats (produïda per Mod Producciones, Himenóptero i Telecinco Cinema). I açò no desacredita ni l’autor ni l’empresa ni el projecte artístic. La construcció del temple expiatori Sagrada Família de Barcelona també és un projecte privat, gestionat a través de la seva Fundació, que costa milions d’euros cada any. És açò una indecència des del punt de vista catòlic? En ambdós casos, les entrades al cinema i al temple, les paguen els espectadors-visitants catòlics i no catòlics, voluntàriament.
La raó sòlida no és el pressupost, evidentment que no!. La raó indecent és la història de la humanitat que lluita contra les revelacions irracionals (i no raonables) i a favor d’una ètica cívica que humanitzi les relacions entre les diferents formes de sentir i pensar el món.
Querido Nel:
Sin ánimo de polémica permíteme algunas observaciones.
La primera de ellas es que la sociedad del S. IV no era laica sino religiosa (Grecia y Roma se distinguen por ser sociedades religiosas. No creo que sea necesario que explique más).
La segunda: Muy difícil veo también que esa tal Hipatía pudiera saltarse la institucion romana del “Pater familias” (en internet encontrareis rápidamente lo que significa) todavía vigente el el S. IV en el derecho romano.
La tercera y quizá más importante. Quiero que se me documente la existencia de esa tal Hipatía, de lo contrario seguiré pensando que es verdaderamente lo que es y lo único que está realmente documentado: UNA LEYENDA DE VOLTAIRE
La cuarta y quizá anecdótica: Ágora no ha encontrado distribuidor en EEUU, que lástima. Iba a ser la gran película exportable del cine español pero ratifica el gran fracaso de éste que sólo se sostiene con ayudas públicas y gracias.
La quinta, lo dicho en mi artículo: que cada cual piense lo que quiera por eso hay libertad. Pero nunca me referiré a la forma de vestir de nadie para intentar refutar sus argumentos, ni a sus opciones de vida y de fe, ya que esto sólo dejaría entrever la debilidad de los mios propios.
Con mi consideración y afecto sincero, un fuerte abrazo.
Açò no val. Açò és defugir clarament del tema. No és una qüestió històrica, és una qüestió ètica. Tan si la pel•lícula és rigorosa històricament com si no ho és, el que es planteja és igualment important. El que es planteja és el valor de la laïcitat com un valor democràtic que cal preservar i defensar, front del dogmatisme i del totalitarisme.
.
Excuses, tot açò són males excuses. Es critica una pel•lícula per menysprear el seu argument laïcista. No val amagar-se. Una pel•lícula és una pel•lícula, i un text bíblic és un text bíblic. Ni un ni l’altre utilitzen el llenguatge del rigor històric, sinó la voluntat d’expressar algun sentit més profund.
.
És curiós! Per una banda un sector de l’Església defensa la importància dels símbols externs del clergat, i per l’altra els molesta que s’hi refereixi així. Com quedam? De voluntat despectiva ni una, i bé que ho saben els que em coneixen. En canvi, persones ben significades dins l’Església s’atreveixen a insultar de forma absolutament malintencionada i perversa (mirau la premsa escrita de les darreres setmanes) per a destruir al qui pensa diferent. O no és així?
.
On és la passió per la vida? I la compassió? I la fraternitat? I la bondat?
.
Molt bona contestació Nel, potser que es Xisco Cardona no ha llegit el teu llibre?, o no el vol entendre si realment la llegit?
El to despectiu i amb flaires iròniques que emet Xisco Cardona sobre el post d’”Àgora’ destil•la per si mateix la intolerància més rància que emanen els racons d’una Església on la vida és si és sota les seves lleis. I dic seves, no de Déu.
.
Ja podem esbrinar l’animadversió cap allò que intenta mostrar-se crític o que qüestiona determinades doctrines que pretenen imposar-se a allò que no va amb les escriptures sagrades i amb la paraula de Déu. Ben curiós que religiosos de la mateixa institució mostrin punts de vista i respecte cap a les formes ben diferents en les relacions humanes. Ja ho veus Nel, el to de Xisco Cardona, (amb “acento desde Es Mercadal” per si qualcú ha perdut les referències) amb el to molt més respectuós d’un company seu d’Església, Joan Bosco Faner, que alhora, també és ben diferent al to insultant i excloent del seu conco Siscu Faner, exabrupte verbal fa dies per la premsa.
.
I és clar, “Àgora” és un fracàs perquè no s’ha distribuït als EEUU. Argument de pes sobre la qüestió. Per la mateixa regla de tres, totes les repetides pel•lícules de Nadal i Setmana Santa –per cert, qualcuna molt bona- deuen ser un estripitós fracàs a la Xina.
I és que hi ha ciència-ficció que mescla veritats i mentides en una mateixa coctelera del cinema polític. A més banyat d’incultura. I és que hi ha una sola veritat. El dogamatisme d’una Església que habita a la humitat de les cavorques quant al missatge i entre domassos, marbres i metalls de luxe en les més simples comoditats. I parla Xisco Cardona de pobresa!
.
El cinema que questiona quelcom de la ‘paraula de Déu’ és cinema polític. Roma era religiosa, però no era política (!?) No. L’argument de pes és que a l’estrena de la pel•lícula hi anaven cinc ministres i açò el molesta. Però no el molesta que més de 50 càrrecs del PP se sumin a una manifestació que no és política, en teoría, ara, fa pocs dies.
.
Almenábar viu de les subvencions i el cinema espanyol ens costa molts diners. Però no diu quants diners més ens costa als contribuents l’Església espanyola. Que ens expliqui en Xisco Cardona quantes subvencions rep l’Església del Govern; quantes per a restauracions d’esglésies; per què no paguen impostos i per què han de pactar convenis amb les administracions per sobreviure quan la seva missió a la Terra és predicar la paraula de Déu, ajudar els pobres i no enganyar-los dient-los que han de morir de SIDA abans de posar-se un preservatiu, o resta condemnats a l’abstinència carnal en contra del que la naturelesa ens ha atorgat. Si, el tiren els doblers i les bruixes treuren els diners als “maltrechos bolsillos” dels il•lusos telespectadors. Que ens contin què costa al “maltrecho bolsillo” d’un creient anul•lar un matrimoni (m’equivoc si ronda els 5.000 euros?).
.
I les Universitats surten de l’Església. Quina sort que la Ciència les reordenàs. Però 2.000 anys no són tan bons d’esborrar.
.
Certament, Nel, l’evidència sobre l’encert del teu assaig és que hi ha hagut algunes reaccions viscerals procedents de l’Església. Però no t’han de preocupar massa perquè si l’Esglesia té 2.000 anys, els qui t’increpen irrespectuosament encara són al segle I. Si sí, moltíssim abans que l’Església instauràs la Santa Inquisició i sacrificàs els científics per mentiders i heretges. Per sort les bruixes i heretges del S. XXI viuen sota els llençols d’una democràcia, sistema de relació social i política de la qual l’Església ignora i refusa. Segles enrere, Nel, series cremat a la creu pel teu magnífic llibre. Ara qui es crema és gent a si mateixa perquè tu pots opinar sense càstig. Idò sí, açò. Quina sort que l’Església tengui 2.000 anys!
.
Quan he llegit allò de “Pero nunca me referiré a la forma de vestir de nadie para intentar refutar sus argumentos, ni a sus opciones de vida…” he pensat que els qui freqüenten Binigaus són respectats i no considerats éssers estranys ni salvatges.
.
No hi ha l’ànim de polemitzar ni faltar al respecte a gent de l’Església, que en tenc amb molta estima. És només la voluntat de puntualitzar contradiccions que no entenc, expressades des del més lliure sentit de la llibertat, tot i que hi ha una mica d’ironia, cert.
.
Ah!! I cal veure la reacció sobre el fet que el Consell Escolar de Catalunya vulgui designar Nadal i Pasqua festes d’Hivern i de Primavera, respectivament.
.
Veig difícil una trascendència de canvi sobre el tema perquè moltíssima gent té clar avui dia que Nadal i Pasqua són sinònims de vacances, festes, manjarots i beure. I açò no és tan fàcil de canviar.
Sobre l’ètica i l’estètica i en allò en què ens hem convertit.
(clicau sobre el nom)
Des de la meva ètica, crítica i punt de vista Ágora és magnífica. Per fi Amenábar ha fet una pel·lícula històrica com es fan arreu del món. Per fi s’ha produït un film que es podrà vendre arreu del món (manco allà on la censurin o no la vulguin comprar, com Estats Units).
Després d’escoltar moltes crítiques, m’és igual el pressupost de la pel·lícula i el que en diguin, per mi és de les millors “pelis” històriques.
Dins de tanta confusió política i econòmica s’agraeix anar al cinema, encara que hagis de pagar una fortuna, i poder veure un bona pel·lícula.
Salut.
Xiscu:
A sa biblioteca “del Vaticano” pots trobar una part dels originals”canones astronómicos de Diafanto” escrits per Hipàtia.
Salut
Nel,
jo he vist Ágora i m’ha encantat, és més, ja era hora que el cinema espanyol (si es pot dir que és una pel·lícula espanyola) s’atrevís a tractar temes de fora d’Espanya, crec que és un avenç.
Crec que la pel·lícula retracta molt bé l’època, sempre fantasejant i sense ser massa fidel a la realitat, però… quina va ser la realitat? Com podem saber el que va passar realment? El que sí es segur que v a passar realment és que l’arribada de la religió, en aquest cas de la cristiana, però es pot generalitzar bastant, va suposar la mort de la cultura i de la intel·ligència. El film pretén ser polèmic, i ho aconsegueix. Evidentment, hi haurà gent a qui no agradarà el missatge, i precisament per això consider que Amenábar és valent.
Per cert, jo sí me’n record de Los otros, Tesis, Abre los ojos, i Mar Adentro, i a més aquesta pel·lícula ha costat una doblerada, però no de subvencions.
… La faran a Ca.los? Estic esperant encara…
Esper que sí manu, encara que ja res no m’estranya d’algunes persones.