La voluntat de decidir dels menorquins

En el darrer Mirador Nacionalista en Pau Obrador (Els menorquins davant el nacionalisme espanyol. DM, 6 de juliol del 2009) exposava la coincidència –per evitar de dir l’evidència- que el model de l’Espanya plural, tant en versió Zapatero com en versió Aznar, on l’Estat actua de paraigua de la relació i la convivència de les diferents realitats nacionals, ha fracassat i, per contra, s’ha reconvertit en un nacionalisme d’estat (digueu-li constitucionalisme o no-nacionalisme si voleu) que aspira a ser nació única, amb múltiples “singularitats”. Bé, aquesta és la meva redefinició personal del seu article. Em demanen ara que continuï la reflexió-debat amb un nou mirador. L’envit és desconcertant i apassionant alhora. Desconcertant perquè sé que aquest és un tema que tendeix als posicionaments extrems, entre aquells als quals no els interessa en absolut la qüestió nacional i aquells altres que situen el tema al centre de la seva narració d’idees. És, emperò, alhora apassionant perquè posa en el joc polític l’organització de la vida pública de tots els ciutadans, amb sentiments de pertinença diferents.

Haurem de convenir primer de tot que, més enllà dels fets nacionals, l’estat és una forma d’organització que atorga (i delimita) drets i deures, llibertats i obligacions, configurant així un marc de convivència i de ciutadania. Ni la forma d’organització ni els drets ni els deures tenen una inspiració divina o una derivació natural, ans el contrari són una construcció humana. L’Espanya d’avui és la que és per un esdevenir històric (a cops d’escopeta, bodes, intercanvis i pactes) que tots coneixem suficientment. L’Espanya de les autonomies no neix per donar resposta a una voluntat descentralitzadora dels ciutadans que viuen sota la pell de brau, sinó per donar resposta a unes realitats (voluntats) nacionals que ara, després d’anys de democràcia, són permanentment qüestionades i fins i tot negades. Però l’Espanya de les autonomies no era ni és avui l’única forma d’organització possible, encara que és legítima i legal. Cal convenir també que hi ha altres formes d’ordenar l’Estat que són igual de legítimes, i a les quals els ciutadans podem donar cobertura legal.

En el seu article, en Pau fa ús de dos termes que jo també utilitzaré per resumir una determinada narració del fet nacional, que són menorquinisme i sobiranisme. En altres espais més extensos ja hem debatut sobre què és una nació (Somiar Menorca. DM, octubre 2007) i quina és la nostra nació (Països catalans, en plural. Ed. Moll), encara que de forma molt sintètica podríem descriure la nostra com aquella nació multidimensional d’anells concèntrics de la qual solia parlar Josep Maria Llompart. Dels Països Catalans com a nació cultural; de la comunitat autònoma de les Illes Balears com a unitat politicoadministrativa (que Damià Pons anomena també com nació política a La nació cultural. Mancances i reptes de futur. Eines per al debat, núm. 2); i de Menorca com a nació afectiva o pàtria. No cal estendre’s massa en cada un d’aquests anells, qui no els reconeix sol situar Menorca directament o via Balears dins Espanya, i per tant la fa una singularitat d’aquesta. I ja se sap com funcionen les singularitats: sempre són subsidiàries, anecdòtiques, prescindibles.

La nació cultural, els Països Catalans, és el marc de referència sociocultural imprescindible i irrenunciable. La cultura catalana existeix si existeix la catalanitat cultural a cada un dels territoris. La cultura menorquina és com totes les cultures del món, el resultat de mescla, substitucions, incorporacions… però és inqüestionablement catalana. La catalanitat és la columna vertebral, encara, de la cultura de Menorca. Som menorquins perquè som catalans, som catalans perquè som menorquins. No sé si la cultura catalana podria viure sense les aportacions menorquines, però sí sé que en quedaria molt empobrida. I també sé que a l’inrevés no seria possible. Menorca, la seva producció artística i literària en català, la creació cultural compartida, la projecció exterior… no són possibles si no tenen un context sociocultural de catalanitat més ampli. La diversitat cultural en el món només existirà si hi ha algú que valori, visqui i promogui la pròpia cultura, i als menorquins ens correspon valorar, viure i promoure la nostra pròpia: la cultura catalana (digau-li menorquina). “Voleu excloure el castellà!”, dirà el constitucionalista. Fals, ridícul! El menorquí només existirà si existeix el català. I el català només existirà si existeix el menorquí, el mallorquí, el tarragoní, el tortosí, l’alguerès,…. Cal que el menorquí-català sigui la nostra llengua de referència primera si volem que hi hagi llengua. I ens cal conèixer el castellà (per context i per deure legal, per enriquiment personal…) i l’anglès (per deure professional), i també l’alemany i l’italià en alguns casos, i… Vivim en un món multilingüe. Els catalanistes només volem viure en un món multilingüe on també hi hagi l’aportació rica i viva del català. Tan difícil és, entendre açò?

Les Illes Balears són una realitat física inqüestionable. També són una realitat històrica i cultural molt fragmentada i poc cohesionada. Però són una part propera de la realitat més ampla dels Països Catalans. I en definitiva són una realitat més politicoadministrativa que afectiva (emocional). Ara per ara, les Illes Balears és el marc legítim i legal que l’Estat ens atorga, als menorquins, per expressar la voluntat popular a través del parlament autonòmic. Certament, per als que es defineixen nacionalistes, menorquinistes, catalanistes o sobiranistes, Balears no és l’horitzó. Però Balears forma part de la nació cultural abans descrita, i és el que ara per ara tenim. En aquest sentit crec que cal repensar Balears com una comunitat d’interessos possible, que no és poca cosa.

La descripció feta fins ara, a partir de la dimensió cultural i la dimensió politicoadministrativa no és suficient. De fet és irreal respecte de les illes menors, i en concret respecte de Menorca. No està fonamentada en la realitat, no té un horitzó creïble i que commogui (transformador). És una narració insuficient per descriure la realitat nacional de Menorca. Ens cal un element més definitiu: la nació afectiva, la pàtria íntima. I aquesta és indubtablement Menorca. L’illa actua de nació afectiva (amb “a”), i sense cap dubte efectiva (amb “e”), d’un país possible capaç d’articular les dimensions emocional, política i cultural. Açò és el menorquinisme. El menorquinisme fa de la menorquinitat una voluntat política. És un menorquinisme sobiranista.

“I ara! Aquests bojos volen la independència de Menorca?”. No, no és açò. La sobirania no és la independència, sinó la voluntat i la capacitat de decidir el tipus de dependència que Menorca ha de tenir amb la resta de dimensions (politicoadministratives, nacionals, estatals, internacionals). No es tracta ara de promoure una altra reforma de l’Estatut que ressituï el paper del Parlament, del Govern autonòmic i dels consells insulars. Açò seria ara mateix una imprudència. Es tracta, emperò, de fer valer l’Estatut actual perquè els consells insulars actuïn de columnes vertebrals de la comunitat d’interessos, de les Illes Balears. I açò no només és possible sinó que, com diu el diputat menorquí Eduard Riudavets, és complir amb l’esperit i amb la lletra de l’Estatut reformat.

Parlem idò, a partir d’ara, d’un menorquinisme sobiranista. I d’un menorquinisme social, del benestar, integrador…

Twitter

Facebook

0

email