Afortunadament, durant aquests darrers anys diverses institucions públiques i privades han elaborat estudis, anàlisis, informes, dictàmens, i més n’hi hagi, sobre la situació del nostre sistema educatiu. De forma anual tenim els informes i anuaris que fan Sa Nostra, Caixa Colonya, el CES i el Consell Escolar de Menorca. Enguany s’hi afegeix el Dictamen 7/2009 del Consell Econòmic i Social sobre l’eficàcia del sistema educatiu a les Illes Balears. I a partir d’aquest curs escolar, segons tenc entès, també tindrem una valoració anual del Consell Escolar de les Illes Balears. Avui podem dir per tant que coneixem de forma prou precisa quines són les debilitats i els reptes que ha d’afrontar la nostra comunitat en l’àmbit de l’educació, en un sentit ampli, i de la formació i qualificació professional, més concretament. En tots els documents esmentats es posen de manifest més o menys les mateixes coses: dèficit i precarietat en infraestructura, major autonomia i millor gestió dels centres educatius, necessitat de pactes amplis (polítics i socials) per a donar estabilitat legislativa, organitzativa i pedagògica a les escoles, entre moltes altres coses. En qualsevol cas, m’agradaria destacar tres qüestions que també apareixen de forma més o menys explícita en tots els treballs (encara que de forma poc destacada) i que des del meu punt de vista són fonamentals.
La primera qüestió té a veure amb el paper del mestre. Alguns en parlen en termes de dignificació, de reconeixement i de prestigi. A jo m’agrada més parlar-ne en termes d’identitat. Quina és la identitat del mestre? Què s’espera del mestre? Quines virtuts i qualitats haurien de descriure al bon mestre? En aquest sentit em sembla a jo que el mestre no només hauria de ser un bon docent, que no és poca cosa, sinó també un possible observador, analista, investigador, experimentador, creador, de l’educació. L’ensenyança no és una manovia, i sí que es sembla més a l’activitat artesanal. En la manovia algú pensa, dissenya, crea; algú altre fa els motlles; i finalment cada obrer ajusta la seva peça. De vegades dóna la impressió que la nostra sigui una escola-manovia. Algú fa un plantejament pedagògic, de què i com s’ha d’ensenyar, algú elabora uns materials més o menys adaptats a aquells plantejaments, i algú –el docent- els aplica en la seva àrea. Podria ser així, però també podria ser d’una altra manera. Quin sentit té incorporar plantejaments constructivistes a l’ensenyament si els mestres no podem ser constructivistes en la nostra pràctica professional?
La segona qüestió que també em sembla fonamental que es clarifiqui i concreti és aquella que en la majoria d’estudis i informes s’esmenta com a falta d’implicació de les famílies en l’educació dels fills. Fins i tot algun mitjà de comunicació ha titulat la notícia sobre la publicació del Dictàmen del CES així: “Els pares s’impliquen poc en l’educació”. Al cap de pocs dies la Federació de pares i mares de Menorca reaccionava al titular, amb raó, dient “que els centres tampoc no els faciliten aquesta participació”. Així no anam enlloc. No té sentit que l’escola culpi a la família, ni que aquesta passi la pilota a l’escola. Totes dues, escola i família, tenen responsabilitats compatides, però diferenciades. Totes dues tenen dificultats en l’exercici de la seva responsabilitat. Però el camí no pot ser la desconfiança mútua sinó la comunicació. La coresponsabilitat educativa entre escola, família i ciutat segueix sent un repte necessari però no resolt.
I finalment, com a tercera qüestió, destacaria el deficient sistema de finançament autonòmic. No és possible mantenir un equilibri entre qualitat i equitat si no es disposa de recursos suficients per a l’educació, és a dir per a la infraestructura escolar, les universitats, la formació professional, les beques, la conciliació familiar, etc. El Dictamen del CES és clar en aquest sentit: “efectivament tenim un finançament autonòmic insuficient que repercuteix en la qualitat i en els resultats educatius”. Les dades resen que la despesa pública en educació en relació al PIB a les Balears és del 3’1 %, mentre que a nivell estatal és d’un 4’7% (a Europa és del 5’8% i el Consell Escolar de l’Estat reclama el 7%). La despesa pública per alumne de centres públics és de 5.817 € a les Illes i de 5.299 al conjunt de l’Estat espanyol. Però per mantenir aquest nivell inversor equiparable a la resta de l’Estat, la nostra comunitat autònoma ha de destinar el 24 % del total del seu pressupost a educació, front l’11’5% de mitjana estatal. Una situació insostenible en el temps.
Benvingut sigui el Dictamen del CES, ara només cal actuar en conseqüència.
Temes claus del sistema educatiu. No entraré en el tema del finançament, però sí en els altres dos: el professor del nostre sistema educatiu en general no construeix a l’aula noves formes d’ensenyament, d’aprenentatge i d’avaluació perquè no ha rebut la preparació acadèmica necessària per fer-ho mentre estudiava –ningú al nostre país fa una carrera universitària per esdevenir professor- i no gaire gent s’ha molestat després a suplir aquesta deficiència assistint a cursos realment eficaços amb l’objectiu d’esdevenir capaç -o de desenvolupar la capacitat- d’”observació, anàlisi, investigació, experimentació, creació i construcció”. Hi ha professors que fins i tot s’escuden darrera aquesta manca de formació per autoescusar-se i projecten en els alumnes les seves enormes mancances, els fan servir d’una forma obscena de víctima expiatòria. No estudia ni està motivat, per tant, suspès. Basta mirar com estan disposades les aules: el nostre sistema es continua basant en la classe frontal entre alumne i professor, en tost de fomentar per exemple el treball social en grup i desenvolupar habilitats socials: aprenentatge autònom, participació, solidaritat, tolerància, empatia… Això és un mer signe de la poca imaginació, de la gran mediocritat regnant: professors conformistes amb por a perdre no sé ben bé quins privilegis.
.
Pel que fa al segon tema, el de les mares i els pares, crec que cada vegada hauria de ser més clara i més nítida la diferència entre educació domèstica i educació acadèmica a fi de poder abordar solucions en els dos àmbits, l’educació familiar i l’escolar. Només a partir d’aquesta avinentesa es podrà complementar l’una en l’altra en benefici dels infants, adolescents i joves. Quin és el paper dels pares? Quin és el paper dels mestres en l’educació del jovent? Sense oblidar la necessitat de formar-se també d’alguna manera –talment com els mestres en el seu àmbit- com a mare o com a pare, imprescindible!