Diu un company de professió (Ignasi Mascaró. El Iris, 26/09/08) que per a ser un bon ensenyant “és important que en sapis (que tenguis els coneixements suficients), que sentis passió per allò que fas, però sobretot has de tenir molta paciència.” Diu també: “I la paciència, que abans no era una virtut dins l’escala de valors del mestre, ara és la primera.”
Hi estic molt d’acord. La paciència és una de les qualitats valuoses del mestre d’avui. No és la única ni ella tota sola és suficient, però és absolutament necessària per exercir aquesta complexa tasca d’educar. Sí, la paciència és una actitud necessària per no perdre ni l’optimisme ni la imaginació davant l’educand que progressa lentament. I és també imprescindible per no deixar-se vèncer per l’incansable comportament indisciplinat d’alguns alumnes. Però la paciència no hauria de convertir-se mai en resignació, ni en indiferència, ni en una actitud de suportar-ho tot. “Suportar sense la pertorbació de l’ànima”, diu el diccionari. D’açò es tracta: de posar distància als fets perquè els fets no deteriorin la posició de l’educador. I perquè l’educador no es cansi de dir “prou” sempre que calgui.
Encara que etimològicament paciència ve de patiment, per a l’escola la paciència hauria de ser la virtut de saber estar sense patir, o almenys sense patir massa. Em sembla que era Sant Tomàs qui deia que la paciència, tot i no ser la més important de les virtuts, és sempre necessària en l’adquisició de totes les altres aptituds vitals. Deu ser cert. Per a posar en pràctica virtuts com el respecte, la coherència, l’autocontrol, etc. –també necessàries per a un bon mestre-, necessitam sobretot paciència, molta paciència.
M’agrada especialment la forma de pensar la virtut pacient de Paulo Freire. Freire recomana «practicar una paciencia impaciente», que explica de la següent forma: «Se trata de aprender a experimentar la relación tensa entre paciencia e impaciencia, de tal manera que jamás se rompa la relación entre las dos posturas. Si uno enfatiza la paciencia, cae en el discurso tradicional que dice: «Ten paciencia, hijo mío, porque tuyo será el reino de los cielos». El reino debe ser hecho aquí mismo, con una impaciencia fantástica. Si nosotros rompemos la relación entre la paciencia e impaciencia, dejándonos ganar por la impaciencia, caemos en el activismo. El activismo olvida que la historia existe, no tiene nada que ver con la realidad, pues está fuera de ella».
No en tenc cap dubte, ser pacient és una de les virtuts del bon mestre.
