Aquest és el títol de l’aportació que vaign fer dijous passat, dia 12 de febrer, en el context de la segona trobada d’hivern del PSM-EN. Possiblement quan tengui temps faci la transcripció de la xerrada, però per ara he cregut que valia la pena penjar la informació que va recollir i publicar la premsa. És una reflexió en veu alta sobre el valor (Fernando Savater), el desconcert (Salvador Cardús) o la increença (Visctòria Camps) de l’educació en la nostra societat.
———————————
El local de l’Associació de Vesins des Castell va acollir ahir vespre la segona trobada d’hivern del PSM, en aquest cas dedicada a reflexionar sobre “el sentit de l’educació avui”. Una xerrada que va oferir el professor, escriptor i militant del PSM Nel Martí, i que comptà amb una bona assistència. Aquestes iniciatives, obertes a tothom permeten donar a conèixer les opinions i reflexions dels simpatitzants i militants del partit i comparartir-les amb la resta de ciutadans. En el cas de la trobada d’ahir, el currículum i la trajectòria de Martí va atreure a molts mestres, pedagogs i professionals del món docent per escoltar la visió d’aquest professor de l’Institut Maria Àngels Cardona de Ciutadella, que recordem ha estat també regidor d’Educació de l’Ajuntament de Ciutadella, Conseller de Cultura, Educació i Juventut del Consell Insular de Menorca i autor de llibres com L’art d’educar, Editorial el Far, 2002.
Nel Martí va començar la seva ponència a partir de la situació actual de malestar i desorientació que pateix el món de l’educació dugut als canvis sociològics tan importants que s’han experimentat al XXI i que conformen un canvi d’època. Un anàlisi dels canvis més importants que han sofert tant els agents educadors com els àmbits directament lligats amb l’entorn educatiu.
L’estructura familiar, on no sols s’han canviat els rols, sinó que la dona s’ha incorporat al món laboral, les families són menys nombroses i per tant es viu més en soletat; L’escola ja no és l’únic referent educatiu però a canvi se li demanen altres reptes, afectius, integradors…; El món laboral avui en dia exigeix flexibilitat, adaptació, mobilitat i molt més temps. Però per Martí a aquestes tres esferes que han sofert un canvi sociològic monumental, s’hi han d’afegir altres àmbits que també condicionaran la reflexió sobre el sentit educatiu: La Globalització ha duit la interculturalitat, el contacte amb models de vida diferents i també la trobada d’espais europeus comuns, com el pla de Bolonya; La societat de la informació, ha permés tenir a l’abast una informació infinita, però amb el repte de saber passar d’aquesta societat de la informació a la societat del coneixement, una responsabilitat que –apunta Martí- recau a l’escola, ja que l’infant sap cercar, però no sap triar i elaborar la informació que té al seu abast; El contratemps, aquesta manca de temps i sensació de frustació que pateixen moltes families a l’hora d’organtizar el seu temps, la conciliació de la vida familiar amb la laboral, tan difícil. D’acord amb el ponent una cosa és ben certa “per educar fa falta temps”, un dels grans reptes actuals és que l’infant disposi de temps de família i temps de carrer per estar entre els seus iguals, però aquest s’ha suplantat pel temps virtual, el que fa que el fiet/a dins l’aula es prengui moltes llibertats, perquè té la sensació d’estar entre amics i no entre companys; La secularització, que ha permès viure en un contexte plural, però on ara és més dificil pendre decisions; I les tensions diàries en relació a l’educació, entre la família i l’escola i a l’inversa i també de manera recíproca entre l’escola i la societat.
A partir d’aquesta diagnosi la reflexió de Nel Martí proposa tornar a les arrels de l’educació, saber quines són les responsabilitats que li corresponen per trobar el seu sentit. Ja ho deien els filòsofs –parafraseja Martí- “educar és formar la personalitat a partir de dos grans forces, moltes vegades contraposades, la socialització i la individualització”.
D’acord amb el professor, educar és una acció conscient, positiva i intencionada. Educar és conduir a la persona, acompanyar-la en l’aprenentatge de continguts, habilitats i actituts. Ara bé, és essencial –recalca el professor- saber a qui li toca transmetre totes aquestes competències, i aquest és el gran problema de la societat actual. Per Martí, a cada agent educador li correspon ensenyar en una esfera diferent: l’escola construirà el coneixement des d’allò públic, és a dir, la racionalitat, la pluralitat, els valors humans, cívics (per Martí l’educació per a la ciutadania sí pertany a l’ambit escolar, ara bé, no entra a qüestionar si ha de ser a través d’una assignatura o no). A la família li correspon un altre tipus de coneixement, de caire més privat o personal, valors intrumentals, com la higiene, els bons modals, el respecte, però també les creences, el projecte de vida i en definitiva la felicitat.
Per Martí la responsabilitat educativa ha de ser compartida entre la família i l’escola, hi ha d’haver una corresponsabilitat, però també una diferenciació perquè diu el professor “si tothom ha de fer de tot no es fa de res”, “en l’educació tothom hi ha de prendre part sinó el que fa un, ho destruiex l’altre”.
Esper que trobis el moment de penjar la transcripció completa per als que no la vam poder escoltar en directe. La llegiré amb interés.
Hola Nel, a jo també m’agradaria veure-la completa.
Crec que és un tema molt interessant per què cada dia tenim més problemes de caràcter social amb la nova joventut, fillets… cada cop hi ha més famílies en fillets amb problemes de conducta i crec que la resposta l’hauríem de cercar no tant amb l’educació que reben a les escoles sinó amb l’educació que li han de mostrar a casa i es pensen que li han de mostrar a l’escola, crec que s’ha perdut valors molt importants como el respecte, el saber estar, l’escoltar, el guanyar-se els coses… els fillets d’avui en dia tenen massa de tot i a canvi de res, per això no valoren les coses i mai es conformen. A més els pares cada dia estan menys amb els seus fills deixant la seva “educació” als avis, poso entre “” per què els avis acostumen a mal criar i donar capricis, i és que no són ells els que han d’educar als fills dels seus fills, ells ja han passat prou.
Jo no tenc fills però conec moltes persones que tenen problemes amb l’educació dels seus fills i és per què de petits no els estan mostrant les coses importants de la vida.
Jo don gràcies al meu pare que hem va mostrar a respectar a les altres persones, a escoltar-les, a estimar la naturalesa, a guanyar-me les coses, a valorar allò que tenia,a ajudar als altres… valors cada dia més poc presents entre la gent i que ens duen a viure a d’aquest món on és necessari que a l’escola es mostrin valors d’integració, respecte, conducta.. per què sinó és així no els rebran de cap altra lloc,és molt trist però cada vegada més una realitat !!!!
Gràcies Ruth per la teva aportació. Aquesta és precisament la reflexió que vaig fer a la ponència: la tasca educativa ha de ser una responsabilitat compartida, però diferènciada. No tot ho han de fer tots els agents educadors. Hi ha responsabilitats que corresponen clarament a la família, i n’hi ha d’altres que pertoquen a l’escola. Ara bé, uns i altres s’han de reforçar mutuament. Des del meu punt de vista, l’educació cívica, o sia la formació dels valors democràtics i de l’ètica pública, formen part de la identitat de l’escola. En canvi, la urbanitat, saber-se comportar en públic, saber escoltar, saber respectar el torn de paraules,… la higiene personal, els hàbits alimentaris, etc. haurien d’identificar a la família. Però, insistesc, uns i altres s’han de reforçar, compensar, complementar.