.
L’altre dia una companya de l’escola em recordava quina és la realitat socioeducativa dels nostres alumnes, o millor dit quins són els espais i els temps de socialització dels joves educants d’avui. Abans, a la nostra època d’estudiants, el temps diari es repartia de forma molt ordenada entre el temps d’escola, el temps de casa i el temps de carrer. Avui en canvi no hi ha temps de carrer. El carrer ha esdevingut insegur i impossible, i les activitats extraescolars en són el seu substitut. El carrer pràcticament ja no existeix com a realitat educativa.
El carrer representava l’espai i el temps d’interacció i de relació entre iguals, sense mediació, ni observació, ni control dels adults. Era una comunicació directa i real. En canvi, les activitats extraescolars són activitats dirigides, controlades i fins i tot avaluades pels majors. El temps de casa tampoc no és un temps de carrer. És un temps compartit amb la família, i en molts casos és un temps de soledat i de comunicacions virtuals (televisió i internet, bàsicament).
La conseqüència de tot açò és que els nostres joves aprofiten qualsevol moment de coincidència física amb els seus semblants per a relacionar-se i intereactuar de forma espontània i enjogassada. L’escola, on passen la major part del dia i on construeixen les seves relacions d’amistat, esdevé aleshores un carrer possible, és a dir un espai de comunicació entre iguals que sempre que puguin defugirà del control dels adults.
El carrer (o la casa, o l’habitació, o el pati, o qualsevol lloc de relació lúdica i espontània) era l’espai dels amics. L’escola en canvi era –i ha de ser- l’espai dels companys. Amic i company no són la mateixa cosa. El company pot ser un amic, però també és company aquell altre que encara no ho és.
Caldria anar estudiant si aquesta hipòtesi de treball és certa, perquè de ser-ho el que ens hauria de preocupar, a més de parlar de la família i de l’escola com a principals institucions educatives, és el carrer educador, el temps de carrer. I, per sort, el carrer mai serà una institució.
…i també pot ser amic algú que no és company. És trist viure com els nostres dirigents no fan res per millorar el paisatge urbà. Molt al contrari, aquest es veu format per voreres cada cop més estretes, paviments cada cop més amples, edificis cada cop més alts i parcs i zones infantils cada cop menys nombroses i més petites. Cada PGOU és presentat com un Pla dirigit a les persones, i cadascun d’ells demostra en la pràctica que la veritat no és així. Però, esclar, perquè els parcs i les zones infantils fossin rendibles, s’hi hauria de cobrar entrada.
Hola Nel,
Es ben cert que la gent de la nostra generació disposava de diferents espais per poder desenvolupar cadascun dels aspectes personals, però no es manco cert, que el sistema educatiu en que ens hem educat no té res a veure amb l’actual. La figura del professor era molt respectada, i avui en dia esteim cansats de sentir que els professor són agredits per alumnes, les aules no són tan massficades i molts professors són més accessibles per part dels alumnes. A més, potser s’hagi perdut la comunicació personal, però amb la incorporació de les noves tecnologies s’han obert unes noves portes a la comunicació.