(assajant una declaració de principis en format breu)
La nació, en qualsevol dels seus anells concèntrics (el més íntim, el més polític o el més cultural), no pot ser el reflex d’una memòria pretèrita i llunyana, sinó que ha de ser l’expressió d’un projecte i d’una voluntat de la gent. Ha de ser un marc de referències compartit, engrescador i convincent on cada ciutadà hi pugui emmarcar els seus anhels i les seves preocupacions quotidianes. Tanmateix la nació només és real en la gent, en la seva cosmovisió, en els seus referents simbòlics, en les seves aspiracions, en la seva voluntat. La resta és història, memòria i vida passada, que no és poca cosa. No ens hem de conformar amb una nació de patrimoni que cal ser conservada, protegida i recordada. La nostra no ha de ser una nació de pedra -per ser observada- sinó d’aire -per ser respirada.
El menorquinisme del segle XXI ha de ser saber articular un argument i un relat on s’hi puguin inscriure la majoria dels que vivim a aquesta illa. Ha de ser emperò un menorquinisme fluid i relacional. Fluid perquè la d’avui ja no és una societat sòlida (utilitzant la metàfora de Zygmunt Bauman), caracteritzada per la permanència i l’estabilitat. Cal saber on volem arribar, però cal també flexibilitat per adaptar les rutes a les circumstàncies canviants o desconegudes. Massa vegades hem confós l’objectiu amb el trajecte. I relacional, deia també, perquè les identitats i els projectes es fan de relacions entre individus i entre societats.
