–
Quin és el sentit de la Diada (nacional) del Poble de Menorca?
Reiterem alguns arguments necessaris. Dia 17 de gener, que coincideix (o es va fer coincidir) amb la festivitat religiosa de Sant Antoni, es commemoren uns fets cabdals per a la història de Menorca. Commemorar és rememorar, fer memòria d’alguna cosa important per a la col·lectivitat que viu a aquesta illa. Rememorar no és un acte irreflexiu, sinó constructiu. Pensam el passat a partir del present, del coneixement actual, i dels valors actuals.
Crec que és evident emperò que amb la declaració institucional del 17 de gener com a Diada (nacional, deia l’acord constituent del Consell de Menorca)) del Poble de Menorca es pretenia alguna cosa més que commemorar una victòria (i una derrota) i l’inici d’una societat nova, de cultura catalana i de religió cristiana. La Diada és la forma que té un poble, a partir d’uns fets històrics, de reafirmar-se, de mirar-se, de celebrar-se. La Diada del Poble de Menorca és per tant la festa del poble menorquí, la festa major de la menorquinitat. Cal no oblidar que tots els pobles del món es celebren, o almenys ho fan tots aquells que mantenen la cohesió i la dignitat suficients. Però, a més, aquells pobles que no han assolit l’excel·litud, utilitzant la designació de Joan Fuster, es celebren i es miren pensant més en el futur que en el present; en allò que volen ser, més que no en allò que són. I pens que aquest és el nostre cas.
És cert que els elements que configuren la menorquinitat d’avui no són ni immutables ni intemporals, ni són tampoc exactament els mateixos per a tots els que ens sentim vinculats i compromesos amb Menorca. Les identitats del segle XXI han de conviure en un context globalitzat, intercultural i líquid (segons la liquiditat de Zygmunt Bauman). La menorquinitat d’avui no és catòlica i sí que és laica, no és rural i sí que és urbana, no és monolítica i sí plural,…. Però en qualsevol cas hi ha elements suficients perquè Menorca, com a illa i com a poble, sigui el primer nivell d’identificació i de fidelitat. La cultura, la llengua, el paisatge, la insularitat segueixen sent elements fonamentals de les coordenades simbòliques de la menorquinitat.
Un altre qüestió és demanar-se per la forma pública de celebrar aquesta menorquinitat, on hi poden intervenir components diversos com l’excenificació-ritualització (la processó dels tres tocs), la reflexió (les conferències al CIM o a l’Ajuntament de Ciutadella), l’expressió cultural (el concert al Principal), el gaudiment (les torrades als carrers), i fins i tot la reivindicació. Components que poden venir de la mà d’actes institucionals, culturals o cívico-lúdics. Tots són possibles, i tots són vàlids, mentre mantinguin la rellevància de la singularitat, la historicitat i col·lectivitat, i no esdevinguin components d’un simple dia no laboral.
Per posar-hi el toc poètic a la nostra menorquinitat, he recuperat la cançó “Els meus ulls aquí” del disc Verges 50 de Lluís Llach. En aquesta cançó en Llach reuneix com era la vida al seu poble en èpoques d’integrisme catòlic i societat rural en forma de farsa teatral. El que m’agrada però, és que l’inici i el final de la cançó parla amorosament de la TERRA, de la seva terra, del seu país geogràfic que forma part de la seva essència. Així, idò, aquest país nostre anomenat Menorca que és qui ens fa ser com som i que reivindicam aquests dies, es mereix aquestes paraules que Llach dedicà Verges:
“Quan el vent és l’antic amic
que devalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.
Quan el mar és l’antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.
(……)
Quan el temps és l’antic company
que et fa ric en records i pobre en el que vindrà
i amb el vent tan brau i amb el mar fidel
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.”
Bell és el poema, i bell és el comentari.