—
Del procés per a formar part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) , conegut també com a pla Bolonya, s’han dit moltes coses, però se n’han dit moltes més que no tenen res a veure amb la convergència universitària. El que sí és cert, en canvi, és que el pla Bolonya ha posat en evidència la fragilitat del nostre sistema públic d’ensenyament per a garantir l’autonomia universitària i per a garantir l’accessibilitat dels estudiants a la formació superior.
La Declaració de Bolonya parla de convergència en les titulacions i acreditacions professionals, i d’unificació dels estàndards de qualitat. Cada Estat europeu adapta la seva normativa a aquestes finalitats, i no sempre ho fan de forma totalment idèntica. Però ni la Declaració ni la normativa recent resolen una qüestió central: com garantir la funció social i de servei públic de les universitats.
La major o menor dependència de les universitats respecte del mercat no depèn del pla Bolonya, sinó de què es garanteixi l’autonomia universitària perquè aquesta compleixi la seva funció social. I açò vol dir més recursos, i recursos més ben administrats. Però vol dir també convicció política.
Les dificultats econòmiques d’un estudiant per complir amb un ensenyament més presencial no són una conseqüència de l’EEES, sinó d’un erràtic sistema públic de beques que no garanteix l’accessibilitat equitativa a la formació universitària. I per respondre a açò també fan falta recursos, però sobretot recursos administrats d’una altra forma.
Bolonya ha destapat al nostre país un debat que no és el debat de Bolonya. És el debat sobre el paper que volem que tenguin les universitats en la nostra societat. I açò depèn l’Estat i de les administracions autonòmiques, no de l’EEES.
Pla Bolonya. Consensos, reptes i incerteses. article-pla-bolonya.doc
El que està clar és que actualment el paper de les universitats dins el marc estatal és bastant lamentable. Citar un parell de nombres: en el 2005 l’Estat espanyol destinava el 0.9% del PIB a la universitat mentres que la mitja europea estava en el 1,3% i per posar un altre exemple en els pressupostos del 2008 la partida per l’exèrcit de terra duplica a la partida destinada a la Direcció General d’Universitats més la de la Direcció General d’Investigació. Amb això ja es veu clarament quin és el paper de la universitat dins aquest Estat.
Per altra banda també comentes que s’ha de garantir la funció social i de servei públic dins de les universitats. La aplicació del Pla Bolonya inclou coses com la màgica transformació de les beques en crèdits. Amb això la funció social i publica de la universitat perd tot el seu sentit perquè els estudiants haurem de demanar préstecs bancaris a retornar amb interessos i que es donaran en funció de l’ordre en que es sol·liciten. Una altre coseta és la durada de les carreres que al augmentar també augmenta el numero de crèdits a pagar i el numero de hores de classe a fer perjudicant així a tants estudiants que es veuen obligats a fer la carrera i treballat alhora.
Està clar que la gestió de l’educació (així com la de joventut i cultura) en aquest Estat és pèssima però amb el Pla Bolonya el que es fa és acabar de rematarla.
Wenç,
estic d’acord amb la teva primera valoració, i em sembla important la dada que aportes sobre la part del PIB que es destina a la universitat. Però en canvi discrep parcialment en la resta. Des del meu punt de vista els objectius que proposa la Declaració de Bolonya són positius. Ara bé, la reforma universitària (qualsevol reforma) ha posat de manifest les debilitats del sistema públic d’ensenyament superior. I tu en comentes varies.
1) Transformació de beques en crèdits. El Pla Bolonya no diu res de tot açò, ni concreta cap fórmula de suport econòmic als estudiants. Jo pens emperò que l’actual sistema de beques s’ha de transformar, i transferir a les comunitats autònomes. Les beques han de servir perquè els menorquins no ens vejem perjudicats o perquè els estudiants amb menys recursos no hagin de conbinar els estudis amb una jornada de treball.
Els crèdits, si realment es posen en funcionament, han de ser un suport afegit, mai la seva substitució. I açò és una decisió encara no acordada.
2) El cost dels crèdits està subjecte a preu públic, açò vol dir que és l’Estat i les comunitats autònomes els que han de decidir la quantia. I d’açò Bolonya no en torna dir res. És l’Estat i el govern actual els que tenen la darrera paraula en aquest tema. I aquí sí que dic, com tu, que el cost final no ha de perjudicar a l’estudiant.
3) I una darrera consideració. Els postgraus-màsters fins ara no podien ser objecte de beques públiques, atès que no tenien un reconeixement oficial (encara que sí de les universitats), a partir d’ara sí. I els preus els torna marcar l’Estat, són preus públics.
Bé, simplement el que vull fer constar és que les reivindicacions no s’haurien de dirigir cap al procés per entrar en l’EEES, sinó cap al suport que hauria de rebre l’universitat i els estudiants universitaris per part de l’Estat.
Hola Nel, un parell de petites precisions sobre el teu comentari de que els masters no podien estar subjectes a beques. Per les persones que sol.liciten una beca de doctorat, aquesta inclou també el cost de 60 credits del Master. Cito literalment de la convocatòria de beques FI d’aquest any de la Generalitat de Catalunya: “Les beques inclouran addicionalment els preus públics de la matrícula en els programes de doctorat i els 60 crèdits dels màsters oficials”. Ja sé que no és una beca d’estudi, però si que és una beca (i no un préstec). Per altra banda, tot i que els préstecs que s’oferien per cursar els màsters són préstecs, les condicions per retornar-los eren excepcionalment bones i sempre anaven lligades a trobar una feina amb una remuneració mínima.
Estic totalment d’acord amb tu amb que tot lo del procés de Bolonya s’ha posat de manifest el poc suport estatal que reben les universitats i els universitaris i que no tot és culpa del pla Bolonya. M’agradaria afegir un parell de coses als punts del teu comentar.
– En el primer punt no hi tenc res a dir. La teva proposta estic segur que seria la més adequada per millorar les beques. Com més propera sigui la administració que doni les beques millor podrà avaluar els factors econòmics que afecten als estudiants i per tant la seva assignació serà més equilibrada.
– En el segon punt aclarir que s’haurà de pagar més no per l’augment del preu dels crèdits sinó per l’augment de crèdits a cursar. Per aconseguir una titulació amb Bolonya que sigui equivalent a una titulació actual hi ha que fer més crèdits i per tant pagar més. Un graduat per tenir el mateix reconeixement d’un titulat haurà de fer a part de la carrera de grau un màster que tot i que estigui a preu públic el resultat final és bastant més car.
– Sobre el tercer punt dir que una de les coses positives que té Bolonya és que ofereix la possibilitat de cursar màsters a preu públic. El que passa però és que si ens miram la situació actual ens trobam amb que el 80% de l’oferta de post grau a la UB i a la UAB actualment són de caràcter privat.
Les protestes contra Bolonya han d’estar unides a les protestes contra la actual situació universitària. El que més s’ha posat de manifest també ha estat el poc marge de participació que té l’alumnat en les desicions de la universitat. El pla Bolonya s’ha aprovat sense tenir en compte la opinió dels universitaris i sense tenir en consideració les seves propostes.
PS: Me sembla que estem iniciant la tertúlia del divendres sobre Bolonya.
Gabi, gràcies per les teves precisions, no les coneixia. I Wenç, tens raó, sembla que hem començat el debat de divendres. Per qui no ho sap, aquest divendres dia 2 de gener del 2009 el PSM ha organitzat a la Casa de Cultura de Ciutadella una taula rodona amb el títol “Pla Bolonya: espai europeu d’ensenyament?”.
No conec amb exactitud el cas de la UB i de UAB, però en canvi sí el de la UIB, i en aquest cas s’han aprovat per ara 26 graus (que corresponen a títols ja existents) i 46 postgraus (de màster i doctorat). Uns i altres són proposats pels òrgans de govern, i per tant sempre hi ha la possibilitats de reclamar noves titulacions públiques. Miraré açò que dius de la UB i UAB. Bé, seguim la discussió divendres. Sort, i bon any 2009.