La nostra democràcia no viu els seus millors moments. El distanciament i la desconfiança de la gent respecte de la política i de les institucions públiques és cada dia més gran. Aquesta desafecció es manifesta en uns percentatges baixos de participació en les convocatòries electorals, en uns nivells ínfims de militància en partits o moviments polítics, en un índex d’opinió pública que situa la política i les seves institucions entre les menys valorades (fins i tot per davall de l’Església catòlica), i en un molt baix nivell de seguiment informatiu de l’actualitat política. “Desinterès” i “desconfiança” són els dos sentiments que expressen el que pensa la gent respecte dels partits polítics (segons l’enquesta del CIS, 2008). Què cal fer? Perquè és evident que cal fer alguna cosa si volem que la democràcia continuï sent la forma legitimada d’organitzar la vida col·lectiva. I açò crec que tothom coincideix que ha de ser així.
Possiblement a algú li pot semblar estrany que de l’anàlisi prèvia hom es posi ara a parlar del republicanisme, i és comprensible. En primer lloc caldria deixar clar, per tant, que quan parlam aquí de república no ens referim a aquella breu experiència democràtica que va tenir lloc de 1931 a 1936, i que coneixem com la II República espanyola; tot i que sense cap dubte aquesta s’inspirà en els principis del pensament republicà del moment. Tampoc no parlam de república com el sistema de govern que s’oposa a la monarquia, encara que aquest ha estat i és un dels objectius d’aquells –persones i partits– que s’autodefineixen com a republicans. I molt menys encara la república de la qual parlam té a veure amb els candidats republicans a les eleccions dels EUA, com John McCain i l’extravagant Sarah Palin o com l’actual president George Bush. El tractament del terme república que ens interessa aquí és el del republicanisme com a pensament polític de la res publica, que té com a fonament una determinada manera d’entendre la llibertat individual dels ciutadans, i que a partir d’ella articula la reivindicació del paper crucial que han de tenir les virtuts cíviques i polítiques dels ciutadans i la defensa d’una esfera pública de participació ciutadana en la recerca de l’interès comú. Dit de forma sintètica: defensa i promoció de la llibertat individual, consciència cívica i responsabilitat política. Aquestes són les claus de volta del republicanisme cívic per a la regeneració democràtica. Analitzem cada una d’elles.
El concepte de llibertat republicana podria semblar a primer cop de vista una dificultat perquè les propostes regeneradores esmentades esdevenguin receptives par a una àmplia majoria de la societat i de les formacions polítiques. Però no hauria de ser així; tanmateix, aquesta forma de reinterpretar la llibertat que fa el pensament republicà ja ha estat assumit en la seva pràctica i en el seu discurs per la majoria de partits, tant de dretes com d’esquerres. He dit la majoria, és cert. Encara hi ha grups, organitzats o no, que pensen la llibertat en el seu extrem, com l’absència de tota interferència (i d’Estat mínim) o com l’omnipresència que ho domina tot (i d’Estat superintervencionista i paternalista). Però en l’àmbit del pensament polític els matisos que hi pot haver entre la llibertat republicana i les llibertats liberal i socialista són de tipus més teòric que real, més de matís que de substància.
La llibertat republicana es pot considerar, de fet, com un intent de síntesi entre la llibertat liberal i la llibertat socialista o, en el llenguatge del liberal Isaiah Berlin, de la llibertat negativa (de poder fer sense impediments, sense cap tipus de coacció externa) i de la llibertat positiva (per decidir i escollir entre diferents opcions). La definició que s’ha fet més popular és la proposada per Philip Pettit que la descriu simplement com no-dominació, ni entre individus ni entre els individus i l’Estat. I açò no vol dir, com ja he dit abans, ni absència ni omnipresència de l’Estat, sinó simplement que l’Estat només intervé per tal de garantir que no hi hagi dominació dels més poderosos que privi la llibertat de ningú i que, al mateix temps, es garanteixin les condicions socials perquè l’Estat no tengui un poder arbitrari dominant. O dit d’una altra manera, l’Estat ha d’intervenir per garantir les llibertats individuals, la igualtat d’oportunitats i l’equitat social, però sense interferir innecessàriament en tot allò que constitueix el projecte vital de les persones.
El caràcter relacional de la llibertat republicana fa que per protegir la no-dominació siguin, emperò, tan necessàries la llei com l’assumpció activa dels deures cívics. I aquesta és una característica i un valor que cal reivindicar del pensament republicà: la democràcia, els valors revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat, els valors cívics, necessiten d’alguna cosa més que la llei, necessiten d’una consciència cívica i de responsabilitat política, d’una ciutadania compromesa amb els valors cívics de la ciutat. La llibertat republicana reclama l’assumpció de determinades virtuts públiques perquè no es donin relacions de dominació entre els individus, ni entre l’individu i l’Estat. Aquestes virtuts o propietats dels ciutadans que determinen el seu comportament públic constitueixin el que Adela Cortina ha anomenat ètica cívica, aquells mínims relacionals, normatius o no, necessaris per a la convivència. Així idò, tant el concepte de llibertat republicana com la seva vinculació amb la responsabilitat cívica i política dels ciutadans posen la cosa pública, la res publica, al centre del pensament republicà i en el paper de protagonista de la regeneració democràtica.
Efectivament, uns ciutadans que han desenvolupat una certa consciència cívica i de responsabilitat política són ciutadans que assumeixen el seu paper en l’esfera pública i se senten responsables i implicats en les decisions polítiques. Dit d’una altra manera, perquè una democràcia funcioni es necessita un perfil de ciutadà determinat. Com és aquest perfil? Quines són les virtuts cíviques que fan possible una democràcia forta? Josep Lluís Martí Mármol, professor de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, ens proposa en El republicanisme (Síntesi, 3. Diputació de Barcelona) la descripció d’algunes d’aquestes condicions del ciutadà republicà: “a) que estigui interessat per la política; b) que accepti i assumeixi internament el valor de les regles democràtiques; c) que consideri que la política és una activitat digna que consisteix a prendre decisions col·lectives que afecten les nostres institucions d’organització social, i que s’orienta a la persecució del bé comú; d) que vulgui participar més o menys activament en aquesta presa de decisions; e) que es comprometi ell mateix a perseguir el bé comú en les seves accions públiques o polítiques, entenent per accions públiques no tan sols les directament polítiques, sinó també les que pertanyen a l’associacionisme, als moviments socials, etc.”.
Per a una democràcia forta fan falta idò ciutadans “virtuosos”, responsables i amb una determinada consciència cívica; però també fan falta unes estructures i una organització que ho facin possible. El pensament republicà no proposa cap model de govern, però sí que reclama un model de democràcia que no descansi únicament en les estructures de representativitat. I en aquest sentit cal articular propostes de participació i de deliberació ciutadanes (consells ciutadans, audiències públiques, referèndums, consultes directes, etc.) que facin de l’esfera pública una autèntica àgora de civitas.
