(assajant una declaració de principis en format breu)
Què és Menorca? Una illa, certament. Les realitats geogràfiques són inequívoques. Però és només una illa? És només una realitat geogràfica poblada per ciutadans que tenen drets i deures? O en canvi és també una realitat humana que funciona com a comunitat de cultura, com a comunitat emocional i com a comunitat d’interessos? Crec que és evident, tant evident com la illaïtat de l’illa, que a la realitat geogràfica i humana de Menorca s’hi ha de vincular la menorquinitat. Una manera de “ser” –i no només d’”estar”- a Menorca que alguns comparteixen i lliguen amb la catalanitat cultural, d’altres amb l’espanyolitat cultural i política, i alguns pocs amb la balearitat semicultural i semipolítica. Menorca és una societat altament cohesionada, i el filam d’aquesta cohesió està fet de relacions culturals, de sentiments i d’interessos compartits.
El menorquinisme en canvi és una altra cosa. És el pensament cívic i polític que s’articula a partir de la menorquinitat, i que fa d’aquesta realitat cultural-sentimental-d’interessos el bassó del seu projecte de futur. El menorquinisme converteix el “ser” en un “voler ser”, i concretament en un “voler ser” polític. En una forma de pensar l’activitat pública on Menorca ocupa el primer nivell d’adhesió i lleialtat polítiques. Menorquinisme serà idò defensar que Menorca tengui l’autonomia (de gestió i de reglamentació) però també la sobirania (de decisió) suficients per a exercir la voluntat -del ser polític-, i respondre així a les necessitats i a les aspiracions del poble aïllat, que no isolat.
Han canviat moltes coses des dels anys 30 del segle passat, però la justificació del menorquinisme catalanista segueix sent igual de vàlida: “una Menorca deslligada del seu context polític i cultural català no té raó de ser” (Joan Timoner i Petrus, “La Voz de Menorca”, 1931). El menorquinisme polític del PSM s’articula a partir de l’encaix de la nació emocional (o pàtria menorquina), de la nació política (Illes Balears) i de la nació cultural (Països Catalans). És a dir, d’un projecte polític que parteix de la voluntat dels menorquins que s’expressa a través de les institucions de la Comunitat Autònoma i de l’Estat, i que aspira a superar l’actual organització jurídico-administrativa per assolir una posició de major sobirania i de major interrelació amb la resta de països catalans.
El model d’estat del PSM no és per tant un model de les autonomies sinó de les sobiranies. No és tampoc un model de nació de les nacions sinó d’estat d’estats. No és un model federal sinó confederal.
El menorquinisme del PSM és nacionalista i sobiranista. Nacionalista perquè és constructor d’un element central en la nació: la voluntat de ser-ho, la voluntat de viure com a nació. I és sobiranista perquè no és suficient pensar i sentir com una comunitat nacional, cal també poder viure i poder decidir el propi destí.
Moltes gràcies Nel per aquesta declaració de principis, clara contundent i brillant, la qual subscric plenament.
Estaràs d’acord amb mí que el catalanisme està immers en un procés de redefinició política. El fracàs de l’estatut, l’espoli fiscal que no s’acaba mai i l’odi creixent contra tot el que faci olor a català ha desencadenat un procés de reflexió profund sobre el futur dels Països Catalans, també a Menorca. En aquest context d’incertesa el federalisme de la transició està deixant pas a posicions netament independentistes. Cada vegada mes gent té clara la impossibilitat d’Espanya. Si Aznar va ser un desastre, en Zapatero no és massa millor
En el seu article del divendres en Salvador Cardús constatava aquest procés de “radicalització”.
“El que és nou no són pas les dificultats actuals. Cap mirada enrere, per poc documentada que estigui, no ens portarà a la conclusió que els temps passats hagin estat nacionalment millors! El que és nou és la pregunta. (…) En realitat, la pregunta per com acabarà tot plegat no ens l’hem començat a fer de manera raonable fins fa poc. (…) Però, ni que sigui com a aspiració expressada irresponsablement -vull dir, sense haver-se de preocupar per les conseqüències-, l’emancipació nacional mai no havia tingut tants adeptes. Sí: el nou, l’extraordinari, és que estiguem parlant de com cal acabar el trajecte de la reconstrucció nacional.
“desconfio d’això del “dret a decidir”, perquè no deixa de ser una altra manera d’ajornar el debat sobre què cal decidir exactament. Però també penso que el desassossec, cada vegada més estès i que ens podria arribar a paralitzar, el causen els que ens asseguren un final de trajecte precipitat, per gairebé demà passat.”
La teva declaració de principis és una mostra més de l’evolució del PSM cap a posicions sobiranistes. Crec que és una evolució positiva i necessària. Els meus dubtes són més pragmàtics. Com hauria el PSM d’actualitzar els seu programes polítics per tal d’assolir els objectius sobiranistes? Com definir un procés sobiranista des de Menorca?
Si el PSM no és capaç de materialitzar aquest project, corre el perill de ser irrellevant. En parlava fa poc en un escrit a xalandria. Entre d’altres coses deia que el PSM se sent còmode amb les posicions sobiranistes, fins i tot independentiestes, tanmateix això no s’està sempre traduïnt amb una estratègia política prou clara.
Val a dir que això no és només un problema del PSM. L’estratègia D’ERC no hi ajuda gaire per no dir gens.
Pau, crec que coincidim en els plantejaments i també en els dubtes. I em preocupen especialment aquests darrers. Com actualitzar el discurs (avui es sol dir “la narració”) polític del PSM en l’actual context? I sobretot com fer que el discurs sigui accessible, creïble, valorat,… motivador, il·lusionador,…? Tal vegada sempre ha estat així, però em dóna la impressió que vivim una època determinant per al PSM. Els motius no els exposaré, tu els coneixes prou. Però el sentiment hauria de ser que ens ho jugam tot en les properes eleccions. De fet, no és així?
Gràcies Nel per aquest “breu assaig de principis”. Esperem que aquesta evolució cap al sobiranisme (diguem-ne independentisme?) es produeixi en el PSM de forma clara algun dia. És possible la nostra sobirania sense un Estat propi? En el nostre cas, dins l’Estat castellà que anomenam regne d’Espanya, és més que evident que no ho és.
Ja m’agradaria incloure també el teu bloc en la meva secció de Blocs Menorquins Sobiranistes, però els requisits per ser-hi són ben clars: tenir el bloc adherit a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, el que implica estar d’acord amb el lema “Jo també vull un Estat propi” per part del seu autor, i/o tenir enllaç a Estatpropi.cat. Creus que des dels principis que exposes podries complir algun d’aquests requisits, o tots dos? Ni que sigui a nivell personal i no de partit, jo crec que seria un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la menorquinitat.
Salut!
Hola Talaiòtic, i perdona per no haver contestat abans. Sí, soc sobiranista, i vull que el meu poble pugui exercir aquesta sobirania diàriament i democràticament. I si en aquest exercici sobirà i democràtic el poble em demana si vull la independència del país, jo què votaré? I que promouré públicament? La pregunta feta així, sense més concrecions, no és fàcil de contestar. De quina independència parlam? De Catalunya Principat, dels Països Catalans, de les Illes Balears? I amb quina posició queda Menorca dins el nou Estat?…. Són moltes les coses que caldria saber, però tanmateix totes tenen una cosa en comú: la fórmula de l’Estat espanyol no respon adequadament a les realitats nacionals catalanes. I en la configuració de noves fórmules jurídiques que satisfacin als països catalans hi cap l’horitzó d’un estat propi. Ara per ara crec que és la millor opció. Jo votaria que sí. Però se també que perquè el poble es pugui autodeterminar primer caldrà que sigui sobirà, i que sigui conscient d’aquesta sobirania, i que vulgui exercir aquesta sobirania. És per açò que pens que els projectes polítics han de saber trobar l’equilibri entre la utopia i la realitat. Mai renunciar a la utopia (allò que no és, però que serà). I mai deixar de saber en quina realitat ens movem.
És el que puc dir, perquè és el que pens. No se si respon a les coordenades que exigeix Estatpropi.cat, tu m’ho saps dir?
Ah!, i moltes gràcies per tot. M’agrada llegir el teu bloc.
Hola Nel, gràcies a tu per la resposta al meu comentari. Dius “jo votaria que sí” i açò ja és més que suficient tant per estar adherit a Estatpropi.cat (que tal vegada hi deus estar entre els 109 menorquins que hi ha ara mateix) com per la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que només implica estar d’acord amb l’afirmació “Jo també vull un Estat propi”. Idò ja ho saps, pots adherir perfectament el teu bloc a la XBS… A veure si t’animes!
Sobre el model d’Estat, hi hauria diferents fórmules que anirien des diferents Estats independents on podríem compartir el cap d’Estat i el que s’acordàs, en una espècie de commonwealth catalana, a un Estat federal o confederal. Però aquest seria un tema a debatre un cop haguessim decidit entre tots que efectivament volem un Estat propi. A mi personalment, qualsevol d’aquestes fórmules ja em semblaria bé, però crec que la que tindria més acceptació seria la primera, que és el més semblant al que ja vam tenir.
Jo també em connect amb el teu bloc, almenys una vegada per setmana!