.
El govern de l’Estat s’ha compromès a aprovar durant aquesta legislatura una llei que reconegui i reguli el dret a morir dignament, dins les limitacions del que es coneix com eutanàsia passiva. La iniciativa reactivarà, com no pot ser d’una altra manera, un debat antic però no tancat sobre dos principis bàsics: el valor de la vida humana i la llibertat de consciència. Cal tenir en compte, emperò, que aquests dos principis, per molt fonamentals que es considerin a priori, no són concebuts ni interpretats de la mateixa manera per tota la societat. Com s’ha d’interpretar, idò, la petició que fa una part de la societat civil de regular el que anomenam una mort digna?
Abans d’entrar en la qüestió val la pena recordar que aquest debat es produeix en un context polític determinat que, ben segur, el condicionarà o l’ha condicionat ja des de l’inici. Aquest context es caracteritza per la manca de conviccions republicanes (de republicanisme cívic) i laïcistes per part dels dirigents socialistes espanyols; la influència que manté l’Església catòlica sobre la societat i sobre el govern de l’Estat, tot i viure en un estat aconfessional; i l’existència d’una legislació estatal (Codi penal i Llei de sanitat) i autonòmica (lleis de voluntats anticipades) que ja regulen una part important del que es denomina com eutanàsia passiva. Tot açò fa pensar que el que realment es farà és legislar aquest tipus d’eutanàsia, reordenant i modificant les lleis existents, sense introduir grans novetats en açò que coneixem amb el nom de dret a morir dignament. D’altres pensam que el debat hauria de ser més ampli i obert, capaç de donar resposta a situacions en les quals es demana una ajuda activa per no allargar una vida agònica que no és vida. O el que és el mateix: una llei d’eutanàsia voluntària que inclogui tant la intervenció clínica passiva com activa.
Però recuperem ara aquells dos principis a partir dels quals s’ha d’articular una resposta a les demandes d’una mort digna. El primer principi és l’autonomia personal i la llibertat de consciència. Vivim en una societat laica i democràtica, on cada individu construeix autònomament i circumstancialment la pròpia forma de viure regida per una ètica de mínims (un comú sentir respecte del comportament que han de tenir els ciutadans en la vida pública) i una legalitat. Aquesta ètica de mínims o ètica cívica ha de fer possible la convivència entre les múltiples ètiques de màxims; açò és, entre els múltiples projectes vitals de les persones. La llibertat de consciència ha de consistir, per tant, en la capacitat i la voluntat de construir el propi projecte de vida respectant els principis del que anomenam dignitat humana, definits avui sobre la base de la Declaració universal dels drets humans i de la legalitat vigent a cada estat.
Un espera sempre que la vida l’aculli amb prou tendresa per no sentir l’anhel de deixar de viure. Però de vegades, malauradament, la vida pot esdevenir un dolor i un patiment irreversibles, terminals, sense un mínim de qualitat de vida. En aquestes circumstàncies cal respectar la voluntat del pacient –la seva llibertat de consciència– quan aquest decideix no perllongar el sofriment. Qui vulgui patir la malaltia sense pal·liatius i amb tractaments per allargar el temps de vida ho ha de poder fer, però per què ho ha d’exigir a la resta? Amb el dret a morir dignament no s’obliga a ningú, només es dóna garanties a qui vulgui exercir la seva voluntat en el darrer període de la vida.
El segon principi a què em referia abans per fer front al debat públic sobre l’eutanàsia és el valor de la vida. La vida és un valor absolut, com s’afirma des dels sectors ideològics més conservadors? Pens que aquesta pregunta està mal formulada, entre d’altres coses perquè relaciona dues idees no relacionables, valor i absolut. La vida sí que és un valor quan pot ser viscuda dignament. I també és un dret primari, de la primera generació, bàsic, fonamental, i absolut si es vol. Però la vida no pot ser un absolut entès com una obligació contra la pròpia voluntat. És una obligació respectar els drets dels altres, també el dret a la vida; i és una obligació respectar la voluntat lliurement expressada per decidir sobre el propi destí. Tots dos són drets de la Declaració de drets humans. Tots dos són drets fonamentals. Però només són valors quan es poden exercir en determinades circumstàncies. La vida deixa de ser un valor quan no pot ser viscuda amb un mínim de qualitat de vida, i passa a ser viscuda com una càrrega pesada i un autèntic horror. En aquestes circumstàncies un ha de poder exercir la voluntat (el dret) a “dimitir”. L’horror s’ha de poder acabar.
Com s’ha d’interpretar idò la petició que fa una part de la societat civil de regular una mort digna a través de l’eutanàsia voluntària? Salvador Paniker ho explica d’una forma tan clara com contundent: “oposar-se a l’eutanàsia voluntària equival a estar en contra de la llibertat i a favor de la tortura”.
.
Totalment d’acord, Nel. L’eutanàsia s’ha de regular i no tenim dret a condemnar ningú a patir. A vegades és l’individu qui la demana, altres cal decidir per ells, ja que ni ho poden fer. És més, ja m’han fet dues vegades la fatídica pregunta “Què voleu que faci? Allargam la seva vida?”. En un cas vaig passar d’opinar, en l’altre vaig haver de decidir i no tothom va comprendre tan bé com volia que havia decidit el que trobava millor.
El tema de la mort no és fàcil, especialment quan és la mort de la gent estimada, però esteim obligats a parlar-ne si realment volem que els darrers moments d’una vida siguin d’una vida digna i no d’una mort horrorosa.
Cada vegada estic més convençut que la forma de pensar la mort té molt a veure amb la forma de pensar la vida.
Ara per ara només tenim el testament vital com a instrument que permet informar als metges de la pròpia voluntat quan un ha perdut la capacitat de prendre decisions sobre el seu cos. Però l’actuació del metges serà sempre d’aplicació dels corresponents pal•liatius i d’actuacions d’eutanàsia passiva. Jo pens que cal anar més enllà. Hi ha circumstàncies que fan necessària l’aplicació de l’eutanàsia activa (eutanàsia voluntària), i ara per ara ningú les té en compte. Tothom ha de complir amb el manament de l’església catòlica (que l’estat ha fet seu) que diu que no som propietaris de la pròpia vida i que només Déu té la darrera paraula.
L’església catòlica vol evitar com sigui que el tema de l’eutanàsia esdevingui un tema de debat públic, perquè és evident que en l’espai públic la gent pensa d’una altra manera. No és estrany idò que el Diari Menorca hagi decidit no publicar aquest article en les seves pàgines. No és un retret, només és una constatació que lament.
Gràcies Francesc per exposar la teva experiència.