.
Aquest article de Jaume Reixach va ser publicat al diari Avui dia 24 d’agost. És una bella reflexió sobre la realitat de les comunitats religioses. Avui el faig meu.
Conec un sociòleg (un amic, en realitat) que ho sap pràcticament tot sobre les formigues. Un món meravellós, segons ell, ja que les formigues són els insectes més sociables que existeixen. La millor metàfora del capteniment humà. L’especialitat del meu amic és la sociologia religiosa. D’aquí ve el seu interès per les formigues. No es cansa de repetir que el món religiós i el món de les formigues s’assemblen com dues gotes d’aigua. A primera vista, qualsevol profà us diria que totes les formigues són uns sola formiga. Una sola família. Una única colònia. I resulta que, escampades arreu del món, existeixen 12.000 espècies diferents. El mateix cal dir de les comunitats religioses. Les posem totes en el mateix sac. Com si totes les persones consagrades a Déu fossin del mateix gremi. Una única colònia de pietoses formigues. I en part és veritat. Però no és menys veritat que, com en el cas de les formigues, no hi ha dues colònies iguals. Això explica que, treballant per la mateixa causa, cada formiga escombri cap a casa seva. I mai millor dit. És molt propi de les comunitats religioses que es coneguin però que no es reconeguin; que no es barallin, però que tampoc s’ajudin. Igual que les formigues: cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Però no s’acaben aquí els paral·lelismes. Segons el meu amic, hi ha formigues cegues (religiosos fanàtics) i formigues amb uns ulls ben desenvolupats (religiosos clarividents). Igual que hi ha formigues blanques i formigues roges (l’eterna dreta i l’eterna esquerra), formigues estables i formigues nòmades (conformistes i progressistes). Les semblances són tantes, que se’n podria escriure un llibre. És el que està fent el meu amic. Un llibre que parla de formigues herbívores (els ascetes) i sobretot de les obreres, que són estèrils (com els celibataris). El llibre es titula El formiguer religiós.
.
