.
Sabem que hem de morir. I el que és pitjor, també sabem que a les persones que més estimam els espera un destí igual. Ningú (ni cap déu) ens podrà alleugerir la tristesa i el dolor que acompanya una mort. Som éssers temporals, però també tenim voluntat de viure. De viure he dit, no de sobreviure. I per a viure és necessària alguna cosa més que el menjar i el respirar: la dignitat. Viure sense dignitat no és viure, i sobreviure de vegades pot ser una tortura i un horror.
A la fi he signat el meu testament vital on, en el cas de perdre la lucidesa mental, orient a la meva gent i als professionals clínics, de les actuacions i els tractament que vull que s’apliquin o que no s’apliquin, en cada cas. És clar que no parl de l’eutanàsia activa, o millor dit de l’eutanàsia voluntària com realment s’hauria d’anomenar, ja que aquesta és il·legal a l’estat espanyol. Aquest és un tema que mereix un altre post-it.
El testament vital es diu en realitat Document de voluntats anticipades i en ell es pot deixar constància del que un dia, si es dóna el cas, no es podrà dir respecte de la pròpia vida i del propi cos, pel fet d’haver perdut la raó i la capacitat de prendre decisions. No vull que ningú durant els darrers moments de la meva vida m’obligui a sobreviure en condicions indignes, amb patiments evitables, i amb tractaments que perllonguin un estat terminal irreversible. Si ho puc evitar, ho vull evitar. El sofriment, per molt de martiri i lloança que hi posi l’Església catòlica, no aporta dignitat ni humanitat. Ningú ha de triar per a la resta la mort que es desitja, com ha passat fins ara. Durant molt de temps s’han imposat les raons dogmàtiques catòliques per damunt de les raons clíniques i les raons humanitàries i de drets humans, i s’han aplicat intervencions agressives i inútils per allargar una vida (de constants vitals) que no és vida. Perquè morir dignament és un dret que hem de poder exercir.
I quan ja no hi som, o sia quan ja som morts, encara ens queda la decisió sobre el destí que ha de tenir el nostre cos. Un cos que ja és ben inútil per a qui l’ha deixat, però molt útil per als mortals que perviuen. Amb el testament vital també podem garantir l’ús d’òrgans per al trasplantament, l’ús clínic d’òrgans i teixits, i, perquè no, l’ús científic i educatiu.
A hores d’ara, a les Illes Balears, el nombre de persones que han elaborat el seu testament vital no arriba a 400. És un nombre molt baix. Els motius són segurament variats, però un d’important és sense cap dubte el relacionat amb la manca d’una cultura de la mort. Fins no fa massa l’únic que parlava de la mort era l’Església catòlica, i sempre ho feina en termes de cel o infern. Però no és aquesta mort la que interessa avui a la gent, sinó la mort que té a veure amb els darrers moments de vida del moribund, amb els sentiments de la gent vinculada emocionalment, amb la solidaritat o egoisme d’espècie (no és el mateix?) aplicada a l’ús del cos sense vida, amb el temps de dolor i de dol posteriors. Pot semblar molt tètric, però ben possiblement la nostra societat haurà de repensar una educació per a la mort. La Declaració de voluntats anticipades és una bona eina per a pensar algunes coses relacionades amb el que serà inevitable, i amb el que pot ser evitable.
La gent mortal i mundana volem viure amb dignitat i, si pot ser, també morir dignament.
. .
I davant de quin notari l’has aixecat, aquest testament? Vull dir: com t’ho has fet per elaborar el document i perquè tengui validesa jurídica?
mpons el testament vital es pot fer davant notari o a través de la Conselleria de Salut i Consum del Govern de les Illes. Salut és qui té les competències en la matèria. Una de les “clàusules” del document especifica que, en cas d’una situació límit (especificada al document) el centre mèdic corresponent ha d’informar al metge que l’atén que el pacient té signat un testament vital i un representant (es diu així) que és qui prendrà les decisions que no pot prendre el malalt. Clar, tot això correspon a la conselleria de salut. A Menorca es pot fer demanant una cita i es desplaça a l’illa el responsable de salut que du aquest tema i en 15 minuts està resolt. És un tema que convé xerrar-ne i deixar-ho clar, especialment a la família que és qui haurà de respectar les decisions que prengui ara el malalt i, en el moment per ningú desitjat, pel seu representant. Que quedi clar que esteim parlant d’una llei per tant aquest document és de compliment obligatori tant per l’equip mèdic com per la família.
Per cert, des de la conselleria de salut ja t’envien el formulari on està tot perfectament especificat i tu el pots emplenar des de casa. Quan vas a la cita amb el responsable del tema es repassa perquè no hi hagi dubtes i es signa. A les poques setmanes ja t’envien el document amb el registre d’entrada de la conselleria. La única diferència en fer-ho davant notari és que has de pagar mentre que de l’altra manera és gratuït.
Ei,m’encanten els temes que últimament s’estan introduïnt a aquest blog….Gràcies!!!!
Per fi, la nostra comunitat autònoma té un Document de Voluntats Anticipades propi. Ara cal donar-lo a conèixer i destacar la seva importància. Tanmateix és cert que totes i tots ens hauríem de plantejar els aspectes que en aquest document s’hi reflexen de la manera més natural. Vull dir, com un “detall”´més de la nostra vida. De fet, la única cosa certa que sabem és que tots morirem, no? I, és clar, jo vull morir de la forma més digna, així com jo ho he escollit!!!
Estic segura que cal començar a parlar de la mort, i de tot allò que comporta, dintre del procés de la vida. És a dir, la majoria de nosaltres ens plantejam aquest tema quan ens sentim amenaçats per la possibilitat d’una mort inminent… ( el diagnòstic d’una malaltia greu, la mort d’alguna persona molt propera…) i aquí està el gran error. La mort forma part del procés de la vida. Prest o tard ens arribarà a tots… Per què no parlar-ne des de la tranquil·litat, amb criteri i opinió i fent valer els nostres principis i valors? El testament vital ens pot ajudar. I encara més, com a persones individuals i úniques que som, pens que un document d’aquest tipus encara pot convertir el procés de la vida i la mort en un fet més íntim; un fet que recordarà a cadascuna de les persones com vertaderament vam ser