.
De vegades la resposta a certes preguntes no es troba en la seva contestació. Aquest és el cas, per exemple, de la pregunta pel sentit. Quan una persona es demana pel sentit de la vida només obté respostes amb continguts hipotètics o dogmàtics. I una contestació més harmònica o convincent no serà tampoc una millor contestació. L’important de la pregunta és la pregunta, no la contestació. La pregunta és la resposta.
Què significa idò demanar-se pel sentit de la vida? Què hi ha darrera la pregunta pel sentit? Quina és l’experiència de la pregunta? Alguns pensam que demanar-se pel sentit de la pròpia existència és la forma d’expressar la necessitat de viure amb sentit. I viure amb sentit vol dir viure amb la força d’allò que val la pena, amb voluntat, amb direcció, amb certesa, amb plenitud, i sense pregunta. Efectivament, qui viu la vida amb sentit no es demana pel sentit de la vida. No ho fa, al menys, com una necessitat interior, vital, visceral. Ho fa, en tot cas, com una necessitat intel·lectual o retòrica que, lògicament, neix també de la mateixa naturalesa humana transcendent: la de demanar-se per les coses no visibles, la de voler anar més enllà del previst, la de cercar raons del ser en el món.
Com diu Francesc Torralba en El sentit de la vida (Ara Llibres, 2008), “som voluntat de sentit”. Ell ho explica així: “Quan ens preguntem si la vida té sentit o bé ens interroguem sobre quin és el seu sentit, de fet, el que ens estem preguntant és quin és l’horitzó, quina és la força motriu que la fa rodar o bé què és el que la fa valuosa”. I segueix dient: ” No hi ha rigorosament parlant un únic sentit en la vida humana. Hi ha més aviat, una constel·lació de sentits.// Té sentit treballar, però també té sentit conrear l’amor i l’amistat. Té sentit contemplar, però també té sentit actuar. Té sentit llegir, però també escriure. A través de diferents viaranys omplim la vida de sentit.// Estem cridats a trobar sentit en cada cosa que fem, en cada tasca que ens pertoca realitzar.”
Aquesta hauria de ser la qüestió central de la reflexió religiosa, perquè la religió neix de la religació, del lligan amb el món, d’allò que dóna sentit, d’allò que es viu amb sentit. L’essència de les religions –i de la religiositat- és la pregunta. La resta, la dogmàtica i la doctrina, són les contestacions culturals, contextuals i temporals. La pregunta és la part comuna de les religions, la part universal, espiritual, transcendental. La pregunta uneix, les respostes fins ara han separat.
I amb açò te contest Miquelet: la religiositat, l’experiència religiosa, el sentit de transcendència, l’experiència de la finitud, són capacitats (o necessitats?) humanes universals. També d’un agnòstic o d’un ateu.
.
Així és, així ho entenc, així m’agradaria… Blau, verd, blanc, vermell…negre… Cada moment en la vida d’una persona pot perfilar-se sota aquest ventall multicolor.
La vida, aquesta aventura prou difícil d’entendre, de disfrutar i, en molts cops, de controlar!!! No parlem, doncs, de buscar el sentit de la vida. Tens raó: la contestació està en el mateix interrogant i, per altra banda, qui reconeix i experimenta el sentit de la pròpia vida, no té la necessitat de preguntar-s’ho.
I és més, tampoc cal presuposar que les persones acabarem trobant el sentit de la nostra vida a través de la religió. Aquest és un camí més, però en cap cas l’únic. De fet, pens que tots els humans tenim una part espiritual de la que gaudirem de la manera que nosaltres escollim: la filosofia, l’antropologia, les teories més existencials… En qualsevol cas, el camí escollit per explorar la nostra espiritualitat, el sentit de la nostra existència, no deixa de ser això: una FORMA d’accedir-hi, d’explorar, de trobar, de respondre, de posar colors… El veritablement important per les persones és trobar aquest sentit. El més important és, arribats al final de la nostra existència, estar convençuts que hem tingut la vida que desitjàvem ( tot i les estones de color grisenc, per què negar que també i són!!). El problema de la societat actual però, i baix el meu parer, és que molts cops no tenim ni temps de plantejar-nos com volem que sigui la nostra vida. Així és ben difícil trobar-hi el sentit…
I si em permeteu, una recomanació per les vostres estones de lectura: “El hombre en busca de sentido” de Victor Frank
En fi, un plaer
M’ha agradat molt la teva visió cromàtica del sentit de la vida. Crec que és entenedora i pedagògica. Tens raó, el llibre de Victor Frank és tot un referent en l’anàlisi i la reflexió del sentit, fet des de l’experiència del sofriment extrem (dels camps d’extermini nazis). És un llibre imprescindible per a qui li agradi pensar la vida des de la pregunta, més que no des de les respostes.
Gràcies per la teva interessant aportació.