La setmana passada, de tornada amb avió cap a Menorca (per cert, que verda es veu Menorca aquest estiu!! El seu és un verd que enamora.), vaig llegir l’article de Juan José Tamayo (El Pais, 19/07/2008), “A vuelta con el crucifijo“, amb el qual m’identific totalment. I amb el qual també pens que s’identifica un ampli sector del cristianisme menys dogmàtic, encara que aquest no en faci bandera dia sí i dia també. De fet, algunes de les coses que enraona allà Tamayo les vaig intentar escriure jo, unes setmanes abans i de forma menys encertada, en aquells dos post-its sorgits de la lectura de l’entrevista al capellà Joan Febrer. (UH-Menorca, 15/06/2008)
Deixa-me (tanmateix ningú m’ho pot impedir) reproduir íntegrament, amb la llengua del mateix autor, un paràgraf per jo molt significatiu que, d’alguna manera, resumeix una lluita reiterada, constant i avorrida del laïcisme cívic, a la qual el zapaterisme s’ha rendit.
“Mi tercera reflexión tiene que ver con el cambio de lenguaje llevado a cabo por los socialistas. Han renunciado a utilizar la palabra “laicismo”, definida por el Diccionario de la Real Academia, en su vigésima segunda edición, como “doctrina que defiende la independencia del hombre (sic) y de la sociedad, y más particularmente del Estado, de cualquier organización o confesión religiosa”, quizás para no airar a los obispos, que la entienden erróneamente como persecución contra la religión, y la han sustituido por “laicidad”, que ni siquiera está registrada en el citado diccionario. El cambio de lenguaje es ya en sí sospechoso.“
Efectivament, el PSOE fa molt temps que ha deixat morir silenciosament l’esperit del republicanisme d’esquerres que cerca una forma d’organitzar l’Estat més democràtica i més alliberadora. Els valors de la república no es redueixin a la substitució del rei per un president d’estat elegit democràticament. El laïcisme (la llibertat de pensament, la llibertat religiosa -i de no practicar cap religió-, l’autonomia individual,… ) és un dels valors consubstancials del republicanisme.
Aquesta absència dels valors republicans i laicistes en la substància del PSOE provoca que la posició dels seus militants i d’alguns dels seus ministres no coincideixi amb les resolucions oficials del partit (mirau els documents i les resolucions del seu darrer Congrés). Mentre Ramón Jáuregui deia un dia que “El crucifijo está de más”, Zapatero resol en el Congrés que res d’articular l’eliminació dels símbols religiosos en edificis i esdeveniments públics (açò és, per exemple, el Sant Crist a la Sala de plenaris, la pressa de possessió d’un càrrec públic, etc.) ni de revisar els Acords amb la Santa Seu de 1979. Tota l’escenificació d’un avanç en la laïcitat queda reduïda a una revisió de la llei de llibertat religiosa. Bé, està bé. Però que es podrà revisar d’una llei que està fermada i ben fermada pels acords quasi-preconstitucionals amb l’Estat del Vaticà, que són la base dels privilegis de l’Església Catòlica?
No cal pensar-hi massa. Les decisions del PSOE respecte d’aquest tema no tenen només a veure amb les poques conviccions laicistes, sinó també amb les moltes aspiracions oportunistes. El partit decideix fer –o no fer- allò que alguns o molts militants pensen, perquè estratègicament no convé. No convé barallar-se, de nou, amb la Conferència Episcopal Espanyola, ni amb la Santa Seu, per aquest tema. Ja vindran temps millors per a les llibertats!
És evident que el PSOE fa temps que passa per una crisi existencial:
– Esquerra o centre?
– República o monarquia?
– Federalisme o centralisme?
– Laïcisme, laïcitat, aconfessionalisme, cristianisme moderat…?
Tot i que també és cert que el debat intern és el que manté vius als partits polítics, no?
Tanmateix, la distinció entre laicisme i laïcitat sí que apareix al DIEC i pot tenir una certa funcionalitat.
Sí, és ben cert, Olmo. Però no ho menys que els partits polítics necessiten d’una opinió pública favorable que els faci valents -no se si és la paraula més correcta- per a prendre determinades decisions. I crec que esteim en aquest moment: o el PSOE no és prou valent, o el PSOE no és prou laicista, o noltros no hem sabut generar una opinió pública prou favorable per al canvi. I pens que hi ha un poc de tot açò.
El que retrec al PSOE és que si creu que ara no és el moment d’aplicar certes polítiques, que ho digui i prou, i que no renunciï als seus principis ideològics. Zapatero, en el mateix congrés del partit, va respondre d’aquesta manera a la proposta feta pel sector Izquierda Socialista d’eliminar els símbols religiosos de les institucions públiques i dels esdeveniments polítics: “la laicidad no tiene constituida una liturgia alternativa”. I és cert, però és una resposta com a mínim poc convincent.
Sí, clar que sí. Estic d’acord amb el que dius, Joan López. Som conscient que en català existeixen les dues paraules, laïcisme i laïcitat, i que la seva diferenciació enriqueix el nostre llenguatge i pot facilitar el debat i la reflexió. De fet jo mateix utilitzo freqüentment els dos termes, i ho faig tenint en compte les accepcions del DIEC. Però també he de dir que ho faig amb una certa resistència que resolc com puc. Per què? Ho intentaré explicar.
En el paràgraf que transcric de Tamayo l’important és per jo la darrera frase: “El cambio de lenguaje es ya en sí mismo sospechoso”. És cert, com dius tu mateix, que Tamayo es refereix al vocabulari castellà; però l’ús de les dues paraules en ambdós idiomes, indistintament de si existeixen o no en els corresponents diccionaris, posa en evidència una situació sospitosa. Clar que en castellà es dóna una circumstància terminològica que tothom aprofitaria per explicar aquesta sospita de la qual parla Tamayo. En el diccionari de la Real Academia Española no hi ha l’entrada laicidad, utilitzada freqüentment per a diferenciar del laicismo, però laicismo és per a la Real Acadèmia la “Doctrina que defiende la independencia del hombre o de la sociedad, y más particularmente del Estado, respecto de cualquier organización o confesión religiosa”, definició de la qual en podríem parlar molt, especialment pels seus matisos (“qualquier organización”), però que en definitiva es centra sobre la idea de independència, autonomia. Aquí el laicisme acadèmic és el laicisme bo, per dir-ho d’alguna manera. Per tant no caldria cap mot de diferenciació. (O sí, un per al laicisme dolent. Quin podríem posar?)
En el DIEC, en canvi, passa el que tu dius. El terme laïcisme assumeix connotacions negatives, com “preservar els individus i la societat de tota influència religiosa”. Efectivament, la vinculació laïcisme i antireligiositat sembla indubtable. Per contra, l’entrada laïcitat assumeix aquí, com feia la Real Academia amb laicismo, el valor de la independència: “Actitud que reconeix la independència de la política i de l’ensenyament respecte de les diverses confessions religioses. La laïcitat de l’Estat”. Per tant, la laïcitat vindria a quedar com una aconfessionalitat.
Quina és idò la sospita de Tamayo o la meva resistència incurable? Que s’ha inventat un laïcisme dolent i una laïcitat bona. Un laïcisme que és originàriament pervers i que pretenia aniquilar qualsevol expressió religiosa, del qual se’n salvaria una relíquia que es l’aconfessionalitat, la laïcitat, la separació Església-Estat. Però el laïcisme originari ha significat i significa molt més que aquesta simplificació interessada. El laïcisme es fonamenta en l’afirmació de l’autonomia de l’individu i en la llibertat de pensament, de les quals se’n deriva l’aconfessionalitat i la independència del individu i la societat dels poders religiosos. I aquest laïcisme primer, per dir-ho d’alguna manera, és el que apareix recollit en, per exemple, la Institució de Lliure d’Ensenyança o en els textos de Ferrer i Guàrdia. I cap d’ells tenien res d’antireligiós.
És per açò que, tot i assumir la riquesa del nostre vocabulari actual, em resistesc a utilitzar el terme laïcisme amb només una càrrega d’anticlericalisme, sense aclarir ni matisar la realitat històrica del terme.
No se si m’he explicat, però m’agradaria saber la teva opinió. Per cert, podríem saber quan es va fer l’entrada de laïcitat al DIEC? Ah, i moltes gràcies per la teva aportació.
(Nota: el text no incorpora les cursives, i per tant es fa un poc complicat diferenciar les paraules en castellà i en català)
No estic segur que el comentari que vaig a fer contesta o no aquesta entrada.
És simptomàtic que només tu Nel – que no et consideres creient però que parles amb llibertat de pensament- parlis de religió en el marc de la blogsfera menorquina. gairebé cap dels blocàries creients parla de religió potser amb l’excepció de n’antoni Camps, però això ja són figues d’un altra paner.
Potser el problema és que de religió no se’n parla prou. Hi ha una coincidència curiosa entre la conferència episcopal i el lacisme oficial o com se’n vulgui dir. Cap dels dos sector té interés en el fet religiós en sí mateix (en el seu paper a l’escola i en la societat). La seva preocupació té a veure amb el monopoli (inacceptable) de l’església com a institució damunt la religió, l’educació i la societat en general. L’estat espanyol en general i els Països catalans en particular són un dels llocs amb menys cultura religiosa que he conegut. I això en bona part és culpa de la mateixa església que no permet l’existència d’aquesta cultura religiosa (que amb l’excepció de França existeix arreu). Un estat laicista necessita una intensa cultura relgiosa (per exemple amb mestres i no capellans que ensenyin el fet religiós).