(Segueix del post-it anterior)
Jo en canvi diria que l’estat –per definició constitucional- és aconfessional, és a dir que és independent respecte de qualsevol confessió religiosa. Però a més diria també que l’estat ha de ser laïcista, és a dir protector i promotor de la llibertat de pensament, consciència i religió. Perquè aquesta és l’essència del pensament laïcista: l’autonomia humana i la llibertat de consciència. Però una relació independent o neutral de l’estat respecte de les religions o d’altres doctrines no religioses, no significa que les hagi de perseguir o menysprear o relegar a la mínima expressió. No només no és així sinó que és precisament el principi de llibertat religiosa el que les protegeix en el context d’un estat aconfessional.
Des d’alguns sectors s’ha creat un nou llenguatge en relació al laïcisme -que només trobarem per cert en alguns països amb una història política molt concreta-, on es diferencia entre laïcitat i laïcisme. Al primer en molts casos se’l redueix a la simple aconfessionalitat i al segon se l’associa amb una actitud antireligiosa. Crec que aquesta és una interpretació interessada, i que l’únic que pretén és simplificar i desprestigiar el pensament laic. Seria com si al catolicisme, per tal de distanciar-lo de les seves barbaritats històriques, se’l classifiqués en catolicitat i catolicisme. Tan se val, emperò, no és aquesta la qüestió més important.
Sí que ho és en canvi –d’important- allò que habitualment es diu de què a la religió li correspon l’esfera privada. És aquesta una afirmació absurda i errònia, tant des del punt de vista sociològic com filosòfic. Les religions, i en especial la religió cristiana, tenen una clara dimensió pública des del moment que contenen missatges i valors que influeixen o volen influir en les relacions socials. El cristianisme no pretén només explicar i fonamentar una resposta a la pregunta pel sentit de la vida, sinó que a més conté un conjunt de normes i de principis per a orientar la conducta dels creients, una moral en definitiva. Açò és així i no ha de suposar cap conflicte per a ningú.
Relegar a l’esfera privada tampoc no pot significar que les religions no tenguin presència en l’espai públic. Les religions, com qualsevol altre doctrina o associació no religiosa, s’ha de poder expressar i manifestar públicament. De fet, de nou, aquesta presència pública està garantida pel principi de llibertat d’expressió i de llibertat de religió, ambdós inclosos com a principis fonamentals tan en la Declaració Universal de Drets Humans com en la Constitució espanyola. Tampoc no hi veig cap problema. Ara bé, afirmar que les religions han de poder ocupar l’espai públic no vol dir que puguin tenir una presència contrària a la laïcitat i a l’aconfessionalitat en aquest espai. Les religions, el fet religiós, la història de les religions, etc. han de ser incloses en els currículums educatius de les escoles, però en l’esfera pública que es diu escola pública no hi cap una assignatura que es digui Religió Catòlica perquè açò corromp tant amb el principi d’aconfessionalitat (d’imparcialitat) com de laïcitat (de llibertat de religió o de no religió). Qualsevol creença religiosa mai ha de ser un impediment per exercir la màxima de les màximes funcions públiques, la de ser representant en una institució política. Però una sala de plenaris, on s’exerceix la màxima funció pública, no pot estar presidida per un símbol cristià; ni els representants públics han de jurar el seu càrrec davant símbols religiosos.
I una tercera interpretació errònia d’aquesta desafortunada afirmació de relegar les religions de l’esfera privada tindria a veure amb la seva participació en el debat públic, en allò que Rawls en diu “la raó pública”. En aquesta qüestió crec que també és molt evident que ningú, absolutament ningú, i les religions tampoc, poden ser excloses dels debats públics de deliberació, de confrontació de raons i arguments, que serviran per a construir principis cívics i lleis. Ara bé, quan es participa en la deliberació pública cal fer-ho amb les regles de l’espai públic. I aquí sí que cal objectar a l’Església catòlica la seva inoportunitat i insuficiència. Quines són aquestes regles que no ha après, o no està disposada a acceptar, o no està capacitada d’utilitzar l’Església catòlica? Només en diré tres. Primera: no es possible el diàleg si no hi ha exposició de raons i arguments. I fins ara la Conferència Episcopal Espanyola l’únic que ha fet ha estat exposar i demanar obediència a la veritat, a la llei natural, a la moral objectiva. Segona: no es pot parlar alhora amb el llenguatge del sentit de la vida i amb el llenguatge de la moral recta. El mateix que et parla de la pregunta pel sentit no et pot condemnar per defensar una mort digna o per facilitar la separació matrimonial. Tercera: en l’espai públic tothom és igual, i ningú ha d’actuar des de situacions de privilegi.
I encara en diré una altra que, des del meu punt de vista, és l’essència del malentès que es diu relegar la religió a l’esfera privada. El conflicte real entre l’Església catòlica i la societat civil no té a veure amb l’espai públic/espai privat (aquest és només el debat més superficial relacionat amb els poders i els privilegis), sinó amb l’ètica de màxims i l’ètica de mínims. És a dir en saber diferenciar i acceptar el que és el propi projecte de vida (i de felicitat) i el projecte col·lectiu de convivència (i de justícia). Aquesta és l’essència de la societat secularitzada, democràtica i laica, i que expliquen esplèndidament pensadors creients com José Antonio Marina, i pensadores agnòstiques com Adela Cortina. Qui va dir açò de què la religió és una qüestió privada crec que ho va dir en resposta a la pretensió d’aquell altre que voldria que l’estat legislés d’acord amb la interpretació de la moral catòlica. En qualsevol cas, efectivament, la religió té una dimensió pública i ha de ser present en l’espai públic, però ha d’actuar també amb criteris públics d’aconfessionalitat, de pluralisme, d’autonomia política, de democràcia. I, sobretot, ha d’acceptar que la seva proposta d’ètica de màxims no té perquè coincidir amb l’ètica cívica que hem construït entre tots.
