Spencer Tunick
I ja se sap que els sons es nodreixen de les més inesperades i inconscients ocurrències. Experiències, invencions, preocupacions, realitats,… tot és matèria primera de primeríssima qualitat per a teixir la narració d’un argument noctàmbul.
Bar Imperi. Les deu del matí. Els il·lustres regidors i el molt honorable alcalde de la ciutat (tots han pujat de rang) seuen a la taula que hi ha al costat de la finestra que dóna a la plaça des Born. La taula plena de cafès, i tallats, i cafès amb llet. També hi ha un cafè americà, amb molta, molta, espuma. De qui és aquest cafè tan extraordinari?
L’obelisc que recorda als que resistiren els tràgics fets de 1558 ha estat restaurat amb l’ajut econòmic d’una entitat bancària (els beneficis de la qual obté de les hipoteques que els mortals resistim mensualment), i avui –l’avui incert del somni- s’ha d’inaugurar. A l’acte hi participa Art-sènic, aquell grup d’artistes innovadors, avantguardistes i provocadors dels anys 80. Tothom xiuxiueja sobre què hauran preparat per a un acte tan solemne.
Jo, lògicament, m’assec a la barra, a prop de la màquina de cafè. No en prenc jo de cafè, però m’agrada la seva olor. Deman un suc natural de taronja i mig coc de cuixot. És un dels meus berenars-homenatge. No se ben bé perquè, però avui he tingut la sensació que em mereixia aquest reconeixement.
Ei, mira que no som gens xafarder, però es que el silenci s’ha aliat amb la bona fe per anar contra la malícia. Quina barra que tenen! Sí, s’ha entès perfectament. La conversa dels governants municipals posava en evidència un gran escàndol: l’apolítica del PP en matèria cultural no és el resultat de la inoperància ni de la impotència sinó de la premeditada acció d’un govern contracultural. I contracultural no vol dir aquí contra el sistema, sinó contra la cultura local. El discurs era clar i increïblement antic: la dreta es cura amb cultura. I així idò, com més cultura menys dreta, i com menys dreta menys noltros (menys ells, vull dir). Açò no pot ser!. Però ho hem aconseguit, exclamaven. I és ben cert, la nostra ciutat no disposa de cap equipament cultural públic o privat en condicions. Cap, absolutament cap. Ni escola de música, ni cine, ni teatre, ni auditori, ni local d’assaig, ni escola d’art, ni museu, ni arxiu, ni biblioteca (i no m’equivoc, a la nostra biblioteca encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables), etc. Clar que algun dia hi seran, segurament, però l’objectiu s’haurà assolit amb èxit. Mentre no hi ha equipaments culturals l’activisme cívic minva, i tot va millor.
Surt de l’Imperi. No se perquè, però no he pagat el suc de taronja ni el coc de cuixot. Què és açò? La plaça s’ha convertit en una estampa de Spencer Tunick, plena de gom a gom de cossos nus estirats a terra, envoltant la renovada piràmide. “Ens poden robar la vestimenta però no ens prendran el cos”.
A l’endemà, l’Ultima Hora-Menorca publicava a primera plana una esplèndida foto amb aquest titular: la resistència cultural de Ciutadella es renova. Al diari Menorca hi apareix el mateix titular, però sense foto.
Molt bé l’article, però, de qui era el cafè americà? m’he quedat amb ganes!!!!
llegir-te és seguir participant un poc de Menorca, gràcies
De la Sra Antònia Salord (alcaldesa accidental, at aeternum), evidentment!
Molta sort Toni.