Són unes quantes les persones que m’han demanat (o interpel·lat) per una cosa que vaig escriure el mes passat i que, després de la ressaca moral del mes de març, em ve de gust aclarir i justificar. Sí, justificar davant jo mateix una afirmació que em compromet ideològicament, perquè tenc clar que escric primer de tot (i especialment en aquesta època de la meva vida) per a mi mateix, per dir-me què pens i com vull situar-me en el món. El pensament escrit requereix del seu tempo, d’una certa soledat, i de la voluntat de comprometre’s amb la realitat. Ho vull així. Què vaig dir, doncs? Contestant a alguns dels comentaris expressats en el bloc sobre el meu article La raó nacional vaig dir que “som nacionalista perquè som d’esquerres”. I ho reafirm amb consciència. M’explic.
No em propòs ara de definir què significa ser d’esquerres (entre d’altres coses perquè no estic en disposició de fer-ho), però a qui interessi el remetria a les aportacions fetes pel filòsof i politòleg Nobberto Bobbio amb el qual coincidesc extensament i que m’ha servit sempre d’ajuda per reflexionar sobre la qüestió (1). En qualsevol cas, sí que és necessari dir que la identitat de l’esquerra –o de les esquerres- té a veure amb una forma d’entendre i interpretar tres grans principis ideològics: la llibertat, la igualtat i la solidaritat-justícia. Una identitat que té sempre una traducció en forma de sensibilitat; perquè ser d’esquerres és una ideologia, però també una sensibilitat vers les persones, agafades aïlladament i col·lectivament.
Totes les ideologies han fet retòrica i discurs d’aquests grans principis. Totes afirmen que actuen en nom de la llibertat, de la llibertat del mercat i/o de la llibertat moral. Algunes parlen més de la igualtat davant la llei i d’altres de la igualtat d’oportunitats. Per a unes la solidaritat remet a consideracions conjunturals, per a d’altres a objectius estructurals. Bé, idò, des de la meva posició d’esquerres (i d’una esquerra bastant llibertària) em pos al costat d’aquells ismes que fan les persones més lliures i humanes (he de reconèixer que encara que no estigui de moda som frommnià, influenciat per Erich Fromm). En un context global de sobreexplotació dels recursos naturals i de contaminació accelerada de la biosfera, l’home d’esquerres ha de ser ecologista. En un context menorquí de destrucció del territori i del paisatge insular l’home d’esquerres es decanta a favor del proteccionisme i del conservacionisme de Menorca. En un context nacional de menyspreu a la llengua i la cultura pròpies, de subordinació fiscal i dèficit en els serveis públics (que és com dir retall dels drets socials i civils), d’incapacitat d’articular un projecte de país que reconegui i respecti la sobirania popular de les nacions polítiques catalanes, etc.; en aquest context, l’home d’esquerres ha de ser nacionalista (d’un nacionalisme d’alliberament, sobiranista). Així, per la mateixa regla de tres, som feminista, republicà i laïcista, pacifista i antimilitarista, etc., etc. Açò sí, amb múltiples variacions, consideracions i matisos en cada cas. Ah!, i una altra cosa, som internacionalista; perquè tot açò ho vull per a tothom, per a tots els ciutadans, per a totes les nacions, per a tots els territoris del món.
Sí, som nacionalista perquè som d’esquerres. I encara més, ser nacionalista és segons jo la forma de ser d’esquerres i ecologista a Menorca; perquè avui per avui és inviable aplicar polítiques d’esquerres i ecologistes a la nostra nació íntima, i a la nostra nació política, i a la nostra nació cultural, sense tenir els elements propis d’una nació: identitat, cohesió i consciència col·lectiva; sobirania i voluntat de ser.
(1) També hi ha dos llibres extraordinaris sobre què vol dir ser d’esquerres i ser de dretes. El primer pertany a Enrique Tierno Galván, publicat l’any 1976 en aquella primera sèrie de divulgació política que dirigí Rosa Regàs (Qué son las izquierdas, Editorial La Gaya Ciencia). Sobre la dreta recoman ¿Qué era y qué es la derecha?, d’Aleix Vidal-Quadras, publicat per Ediciones Destino i coordinat de nou per Regàs.