Totes les formacions polítiques que concorren a les properes eleccions generals inclouen en el seu programa la reforma de la cambra alta, però poques resolen amb detall quin és l’objectiu i el contingut de la reforma. I és que parlar de la reforma del Senat implica necessàriament parlar del model d’Estat, i d’una reforma constitucional per tal de portar-la a terme. I açò desconcerta a qui no vol avançar en el camí federalitzant i democratitzador de l’Estat. Per açò, tot i la multitud d’informes jurídics i de comissions d’estudi, la reforma mai no s’ha portat a terme. L’han promesa tots els partits, però quan han governat cap d’ells l’ha iniciada.
El Senat actual és la cambra del parlament denominada de segona lectura, atès que els seus membres debaten i aproven en plenari les propostes sorgides per iniciativa del Congrés. Per altra banda, el sistema d’elecció dels membres del Senat no és molt diferent de la del Congrés, amb la qual cosa la composició final d’ambdues cambres tampoc difereix massa ni aporta visions substancialment diferents. Tot açò fa que, per tant, els debats del Congrés i del Senat es repeteixin, i que en cas d’haver-hi alguna diferència –cosa poc habitual- sempre prevalgui la consideració de la cambra baixa. En definitiva, l’actual configuració del Congrés i del Senat fan d’aquesta segona una cambra inoperant, cara i de difícil justificació.
No hi ha dubte que cal repensar el paper del Senat. I és aquí on cal definir les posicions amb claredat. Quina reforma del Senat volem? Sí, tothom proposa que hem de passar d’una cambra de segona lectura a una cambra de representació territorial, tal com diu la Constitució espanyola. Però a quina realitat territorial ens referim? A la realitat de les províncies, a la de les comunitats autònomes, o a la realitat plurinacional de l’Estat? Ha de ser un organisme de visió simètrica o asimètrica, descentralitzador o federalitzant? I què vol dir federalitzant: unió de les part separades o separació de les parts unides?
En tot aquest debat hi ha una altra qüestió d’arrel molt important: volem mantenir el Senat com a cambra parlamentària? Perquè també s’ha plantejat la possibilitat de convertir l’actual cambra en un organisme extraparlamentari, a l’estil de la Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes. Aquest podria ser un instrument eficaç en l’àmbit de la cooperació entre els governs central i autonòmics, així com una via de participació de les comunitats autònomes en la política general de l’Estat i de la Unió Europea. Així i tot, no podem oblidar ni renunciar que el federalisme també es fonamenta en la possibilitat del diàleg bilateral. Aquest canvi suposaria passar d’un sistema parlamentari bicameral a un altre de monocameral en el qual, lògicament, la cambra única (l’actual Congrés) continuaria exercint les seves funcions legislatives i de control del govern i estaria composta pels diputats elegits a través de les seves unitats territorials bàsiques, les comunitats autònomes.
Tot i que és cert que el model de l’estat de les autonomies s’inspira en els sistemes federals, i aquests en molts casos s’organitzen en una cambra que representa el poble i una altra que representa les federacions; si bé és cert açò, deia, no ho és menys que hi ha estats federals que no han optat pel sistema bicameral. El Senat no és una peça imprescindible per a l’estat federal, ni per a l’estat de les autonomies, i molt menys encara per a un estat confederal. Tanmateix, aquesta opció d’una sola cambra manté la seva lògica amb l’organització d’un estat format per autonomies que ja disposen dels seus propis parlaments –monocamerals, per cert-. Han de ser aquests darrers i no cap altra instància estatal qui faci la segona lectura, la lectura més territorial, de les iniciatives del Congrés. I han de ser també aquests territoris, les comunitats autònomes, qui a través dels seus parlaments i dels seus governs exerceixin la representació en l’exercici de la coordinació i la gestió d’allò comú. És, per tant, una proposta ben interessant que caldrà tenir en compte.
En qualsevol cas, tant si s’opta per una fórmula com per una altra, serà essencial eliminar la província com a instància perifèrica de l’Estat, per així reforçar un model territorial fonamentat en les comunitats autònomes. Cal no oblidar que les províncies són el malson de l’estat unitari centralitzador.
Tornant al que deia a l’inici, seria important ser transparents i sincers respecte del tema de la reforma del Senat. I si la decisió és no reformar aquesta cambra per evitar un debat del model d’Estat, caldria saber-ho, i dir-ho. El que no és tolerable és mantenir l’actual situació on tothom, tots els partits polítics, parlen d’actuacions per donar-li eficàcia i sentit, però fora d’escena no fan més que reiterar que “el Senat no serveix per res”. Així i tot, discrep en un aspecte d’aquesta afirmació. Per a una cosa sí que serveix el Senat. La cambra alta és l’única on Menorca, fent de circumscripció electoral, té una representació directa. I en aquest dubtós camí de la segona lectura i del segon control al govern de l’Estat, el senador per Menorca hauria de ser capaç d’introduir els fets específics i diferencials de l’illa. Encara que només serveixi per açò, per a recordar que vivim a una illa, que parlam català i que som una reserva (ecològica i patrimonial) de Biosfera, no desaprofitem l’oportunitat. Mentre alguns no es posen d’acord en canviar aquest Senat, almenys que el Senat serveixi per a canviar algunes coses –per poques que siguin- per a Menorca.
Jo també crec que el senat s’hauria de reformar. En aquest sentit les propostes que fas són ben interessants. Tanmateix així com estan les coses no sé si realment val la pena. Les vibracions que arriben de Madrid cada vegada amb més intensitat és que cal reformar la constitució però en la direcció contrària: limitació del poder autonòmic, sistema electoral que penalitzi encara més les minories,… Si la caixa dels trons s’obrís crec que encara hi sortiríem perdent.
Doncs jo proposaria un sistema semblant al nord-americà (i aquí em veig obligat a dir que, tot i que la forma de fer política als EUA és citicable de dalt a baix, les bases tenen una rigidesa i una solvència que queden fora de tot fdubte), és a dir, mantenir la cambra baixa amb un nombre d’escons proporcional a la població de cada província i crear una cambra alta amb una representació igual per a cada província -per exemple, tres escons per cadascuna-. Si no, el Senat és totalment prescindible, i els contribuents ens estalviaríem 250 sous i la resta de la despesa que el Senat genera.
Sí, és una proposta a tenir en compte. En qualsevol cas el que em sembla urgent és saber si esteim disposats a repensar l’organització territorial de l’Estat. Perquè qualsevol proposta relacionada amb la composició i les funcions de la cambra alta té a veure amb una determinada forma de pensar l’Estat. I estic totalment d’acord amb tu que un Senat prescindible és un mal Senat.
Per cert, Olmo, molta sort en la teva nova feina. Supòs que no has oblidat que tenim un dinar pendent.