Cada vegada que ens apropam a una nova convocatòria reapareix el tema del sistema electoral. En aquest debat, sempre s’hi confronten dues posicions ben diferenciades, la d’aquells que defensen un sistema de governs d’àmplies majories (i parlen de la governabilitat i de l’estabilitat) i la d’aquells altres que reclamen un sistema més representatiu de la pluralitat d’opinions polítiques (i critiquen la desviació que provoca la llei d’Hont en la proporcionalitat pura). Entre extrem i extrem trobaríem multitud de combinacions i matisos.
En qualsevol cas, el que sí és cert és que avui per avui el sistema electoral “real” es descriu per la seva tendència al bipartidisme. I en aquest sistema d’organització per a l’elecció de la representació popular i nacional (millor dit, representacions populars i nacionals) intervenen tant l’ordenació legal –la llei electoral estatal, en aquest cas- com la mà visible del mercat. Sí, el mercat és qui defineix massa vegades les estratègies de cada formació política respecte de l’altra, o de les altres. El mercat –i no les idees- és qui anima a dir que es reduiran els impostos o que es retornaran 400 € als contribuents, sense cap més explicació. Açò no és política, açò és mercat.
En el món de la mercaderia es permet tot: la improvisació, els missatges engany, les imatges subliminars, etc. En el món de les idees i de la ideologia, en canvi, es necessita informació, formació, confrontació d’idees, etc. Ja ho he dit altres vegades: alguns partits (entre els quals, sense cap dubte, no falten el PP i el PSOE) prenen massa decisions per vèncer emocions i no per convèncer raons.
En aquest clima de bipartidisme els líders dels partits polítics esdevenen els candidats mediàtics a totes i cada una de les circumscripcions. Tant se val qui sigui el candidat del PSOE o del PP al Congrés dels Diputats per les Illes, o els candidats menorquins a les seves llistes. Ningú no sap qui és na Gràcia Muñoz o en Joan Carles Grau, i res del que diguin o facin canviarà significativament la previsió de vot en aquest sistema de circumscripcions provincials però de mercat únic. Tant se val, a les tanques publicitàries només veurem Zapatero o Rajoy. I Pere Sampol, aquesta és la diferència. El candidat d’Unitat per les Illes, serà l’únic cap de llista per a la circumscripció de Balears que veurem als grans cartells (1). Les veus de la resta de partits quedaran diluïdes per les grans consignes de Madrid, i açò és el que passa i passarà també després de les eleccions, una vegada acabada la llarga campanya de mercadeig. Com sempre, els representants del PP i del PSOE al Congrés dels Diputats, quan arribin a Madrid emmudiran en nom de la raó d’estat. “Des de Madrid tot es veu diferent”, “Ara hem de governar per a tothom”. I així, sense cap altra cosa que fer, es convertiran en portaveus de les iniciatives parlamentàries del seu grup, i fins i tot del govern, si cal.
En aquest mateix context hem d’entendre açò del vot útil. Tanmateix, existeix un vot inútil? Quina democràcia és aquesta on hi ha vots que no són útils? El vot útil torna a ser un invent del mercat, quan es diu que tot allò que no em dones a mi és com donar-ho a la competència. Votar una altra formació política que no sigui el PSOE no és com votar el PP. Votar Unitat per les Illes és votar perquè qui governi, tant si és el PSOE com el PP, o qui sigui, ho faci sense oblidar les necessitats dels menorquins i dels baleàrics. En democràcia el vot no pot dur adjectius.
I parlant de vots, aquests diuen que amb la suma dels resultats que van tenir per separat als anteriors comicis espanyols PSM i UM l’obtenció de l’escó és possible. Només cal creure-ho, i fer-ho valer. Els altres, amb l’ajuda d’analistes com Payeras, ja faran la feina d’intentar esvair el somni. Tenim l’oportunitat d’acabar amb el repartiment de quatre diputats per al PSOE i quatre per al PP a les Illes Balears, i que un d’ells sigui d’Unitat, o sia per a les Illes.
(1) I d'aquesta situació n'és un altre exemple la campanya electoral del 2004, on jo
mateix era candidat al Senat pel PSM, i cartell únic de Menorca entre els líders de
PP i el PSOE.
Qui és en Payeras? Per què ho dius?
Miquel Payeras és periodista i articulista al Diari de Balears, i col·laborador a IB3. Durant aquestes darreres setmanes les seves anàlisis electorals als mitjans de comunicació esmentats eren força pessimistes per a Unitat. Segons Payeras, la coalició nacionalista no sumarà els vots obtinguts per cada un dels partits a les passades eleccions generals, i esdevindran, per tant vots inùtils.