Aquest passat dissabte es clausurà a la Sala de Plens del Consell Insular de Menorca el cicle de conferències que ha servit per a retre homenatge a un dels homenots de la cultura menorquina i del Països Catalans, el mestre, historiador i polític Andreu Murillo i Tudurí. Fa uns mesos (com a Conseller de Cultura, Educació i Joventut), arran del seu traspàs vaig escriure el meu particular homenatge. El que vaig dir en aquell moment ho voldria tornar a dir ara. Així idò, açò és el que vaig dir:
ANDREU MURILLO, MESTRE D’HISTÒRIA
La setmana passada traspassava la vida Andreu Murillo i Tudurí. Ho feia silenciosament, amb discreció, però amb una profunda autoritat. Ho feia amb aquella autoritat que dóna el coneixement, la raó, el rigor, el treball, el guiatge, la tendresa. A Murillo, li vaig sentir dir diverses vegades que la seva autèntica vocació havia estat la de mestre. I és cert, Murillo ha estat un mestre d’escola. Però el seu mestratge va més enllà de l’activitat docent, i abasta l’activitat investigadora i narradora de la història de Menorca. Andreu Murillo ha estat un mestre d’escola, ben cert; però ha estat també un mestre d’història (i d’historiadors) determinant, que ha marcat un punt d’inflexió en la historiografia menorquina.
Aquests primers dies d’ençà de la mort d’Andreu, amics i companys de vida han fet semblances de la seva trajectòria cultural i política. No podia ser d’una altra manera, car la tasca de Murillo té la rellevància de qui ha tocat i trastocat la vida cultural del seu país. No hi ha dubte, el treball de Murillo ha suposat una relectura i una reescriptura de la nostra història, rompent amb la dinàmica anterior d’alguns investigadors i divulgadors d’escriure la història de Menorca de forma repetitiva, a partir d’estudis i publicacions previs, no renovadament contrastats ni revisats. El mestre d’història, en canvi, aposta per tornar a les fonts, als arxius, a fi de rellegir i reinterpretar els fets. Així mateix, la seva tasca minuciosa el portarà a descobrir noves fonts documentals que no havien estat usades per la historiografia tradicional i que restaven oblidades als prestatges dels arxius. Efectivament, Murillo és dels primers en entrar i deslligar plecs i munts de documents dipositats a l’Arxiu Històric Provincial, ubicat a la Biblioteca de Maó. Durant el seu mandat com a conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca localitza importants documents inèdits sobre l’illa a la Biblioteca de Catalunya, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu del Regne de Mallorca i a l’Arxiu de Simancas, que no dubta a microfilmar i dipositar en el mateix Arxiu Històric Provincial de Maó. Però Murillo no només aporta més fonts per entendre la història de Menorca, sinó que aporta també una nova forma d’interpretar els fets, des d’un enfocament socioeconòmic i cultural (metodològicament marxista, com diu l’historiador Amador Marí), allunyat de la dinàmica anterior que construïa la història a partir de grans fets d’armes o esdeveniments de tipus polític o religiós.
És cert, per altra banda, que tot i la rellevància de les aportacions historiogràfiques i metodològiques de Murillo, el seu volum de publicacions no és molt extens. Murillo ha publicat relativament poc; però ha escrit molt (a revistes com Meloussa i Randa, entre d’altres) i ha aportat molt més perquè uns altres escriguin. Alguns dels seus treballs estan pendents de revisar, completar o, fins i tot, només publicar, com és el cas de “El terme des Mercadal a l’època del Barroc”, obra que ben segur veurà la llum en pocs mesos de la mà de l’Ajuntament des Mercadal. Com deia, emperò, les aportacions de Murillo en forma de conferències, articles, etc. és extensa i diversa, i serà necessari recopilar-la i divulgar-la per tal que les seves aportacions tenguin la repercussió que es mereixen.
Finalment, en aquest mateix sentit, també cal posar en evidència una altra característica del mestre d’història, que el fa una rara avis entre els investigadors culturals. Murillo no era dels que es guardaven la informació de forma reservada, sinó que s’ha caracteritzat per “regalar” recerques i descobriments inèdits, per “regalar” nous arguments i interpretacions resultat de molt temps de treball, contribuint i facilitant així la tasca de joves investigadors.
Jo no sé si és possible que hi hagi historiadors no compromesos amb la seva terra; però sí que sé que Murillo ha estat un historiador de país; de petit-país, Menorca (“d’aquesta meva, petita, íntima, pàtria meva”), i de gran-país, Països Catalans. I aquest compromís, fet des de la vocació de mestre i d’historiador, s’ha traduït en una militància cultural i política, activa i ferma. D’aquesta llarga trajectòria, ja se n’han detallat alguns aspectes en els mitjans de comunicació, i només voldria rellevar-ne dos. El primer és la seva tasca com a impulsor de l’Institut Menorquí d’Estudis, del qual ha estat membre del Consell Científic i membre vocal de la Secció d’Història i Arqueologia fins al darrer moment. El segon té a veure amb la participació, com a militant del PSM, en la Comissió dels Onze, encarregada d’elaborar l’Estatut d’autonomia de 1983, recentment renovat. En aquest context, Murillo defensà amb fermesa que Menorca –i cada illa- havia de mantenir la personalitat pròpia a través d’uns consells insulars forts, autèntics governs de cada illa. Esperem que el temps li acabi donant la raó.
Aquesta àmplia i diversa trajectòria ha estat reconeguda per múltiples institucions i en diferents actes acadèmics, entre els quals vull recordar-ne dos dels darrers: la Taula d’Or atorgada l’any 2005 pel Consell Insular de Menorca i el quasi homenatge (o homenatge mai dit pel seu nom) en les II Jornades d’Història Local i Patrimoni Cultural, celebrades as Mercadal l’any 2006.
És evident que resten moltes coses per dir, per conèixer i per reconèixer del mestre Murillo. Potser cal que passi algun temps, però tampoc no massa, perquè les institucions i entitats culturals (entre les quals no podem faltar el Consell Insular de Menorca, l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Ateneu de Maó) exerceixin aquesta tasca cultural de posar a l’abast el seu coneixement i d’enaltir l’autoritat i el mestratge de Murillo. Tanmateix, una societat culturalment viva i humanament sana ha de ser gelosa i agraïda de qui l’ha feta progressar.
