(Definició)
Es diu que són els processos interns que l’Administració utilitza per a fer complir la legalitat, però la realitat no sempre és aquesta. Moltes vegades els processos creats no tenen res a veure amb la llei o l’ordenança, i sí que es relacionen amb una manca d’eficàcia i eficiència de l’Administració. Tanmateix la conseqüència més important és una altra: la racionalitat burocràtica debilita la dimensió democràtica de la gestió pública.
La burocràcia es pensa i es crea a ella mateixa, endogàmicament, i fa oblidar a qui l’executa que la funció de la gestió pública és atendre, amb justícia i equitat, amb eficàcia i seny, el client-ciutadà. Aquesta burocràcia no té res a veure amb aquella definició de Max Weber, d’una organització que opera i funciona amb fonaments racionals.
(Contextualització)
Burocràcia és per exemple que l’Ajuntament de Ciutadella canviï el nom i la numeració d’un carrer amb tretze anys d’història veïnal (anomenat fins ara de Nostra Senyora de la Consolació, que ja és dir) i després demani als seus habitants que tramitin aquesta modificació del domicili davant els diferents serveis municipals, concretament al Servei de Recaptació i al Padró Municipal. És clar que açò no és res, i un no s’imagina les conseqüències que es poden derivar d’un fet administratiu tan simple si és tramitat, com és el cas, de forma totalment aliena als afectats, els veïns. Així, per exemple, el canvi de domicili suposa la renovació del DNI (12 €) i del passaport, el canvi de les dades a la Seguretat Social, a l’IBSALUT, i a la resta d’empreses prestadores de serveis (telefònics, bancaris, etc.), entre les quals no hi pot mancar de nou l’Ajuntament. Per dur a terme aquests tràmits, en alguns casos, es necessita un certificat del nou domicili que emet l’Ajuntament -sí, el de Ciutadella- per un mòdic preu de 27,24 €.
És evident que la bogeria és boja. L’Ajuntament canvia el nom del carrer i fa pagar un certificat els afectats perquè justifiquin aquest fet davant la resta d’administracions i empreses.
La burocràcia mai no és simple. L’Ajuntament no ha notificat mai aquest canvi de denominació i numeració del carrer als seus veïns. En tractar-se d’una modificació de dades personals, segons la Llei de protecció de dades, com a mínim hauria de ser notificada com marca la Llei de procediment administratiu. Però què és la llei davant la Magnífica Burocràcia? En canvi, l’Ajuntament sí que informa dels canvis a l’Oficina de Correus, i aquesta, a criteri propi (mai emparat per la llei i el procediment postal) decideix al cap d’uns mesos deixar de distribuir cartes a l’adreça errònia. Clar! Ara és una adreça errònia, no? Ho fa, com deia, de forma unilateral, sense comunicar als veïns aquesta decisió (que ells no poden saber, encara que llegeixin el BOE cada matí), amb la qual cosa un es passa tres mesos plens d’alegria, sense factures, i plens d’angoixa, sense la carta de la persona estimada o la convocatòria de feina tan desitjada.
La burocràcia és infinita, que ningú no ho dubti. Ara bé, deixau-me que ho acabi aquí. Ara el meu carrer es diu Beat Josep Castell Camps. Ja ho sé, no em fa cap gràcia. He passat de la Consolació a la Beatificació; però podeu estar segurs que els mèrits no són meus.
Un article excel·lent!
Una de les coses que sempre m’han cridat més l’atenció d’Anglaterra és que la bur(r)ocràcia funciona d’una manera molt diferent (encara que no sempre millor). Fa poc vaig legalitzar el meu doctorat anglès a Espanya. La comparació entre els dos processos administratius em va deixar perplex.
A Anglaterra el “títol” de doctorat és un simple paper que dóna la universitat una vegada has aprovat el doctorat. És la unviersitat i no l’estat que dóna títols. Legalitzar aquest paper a espanya va ser gairebé tan llarg com escriure tota una tesi. A més el procés fragava l’absurb. Acabaves cetficant fins a cinc vegades el mateix. Calia certificar (a través d’una fotocòpia compulsada) que el certificat que presentaves (el titol de doctorat anglès) era un certificat vàlid per a sol·licitar l’obertura d’un procés administratitu que certificaria que el havies fet era vàlid a Espanya (I no ho record tot)
Tot un mal de cap, açò de canviar noms de carrers. De totes maneres, jo vot per canviar el nom de l’Avinguda Miguel Negrete d’una vegada! Qualcú s’imagina que la Diagonal de Barcelona es digués Avinguda del General Baldomero Espartero (crec que és aquell que defensava que perquè Espanya anés bé, la ciutat s’havia de bombardejar cada cinquanta anys o una cosa així, i que un president de la II República espanyola va recordar una vegada…), per exemple?