(Definició)
En la nostra societat secularitzada, ètica i llei no sempre van de la mà, i açò ho sap prou bé la mateixa llei ¾la Constitució espanyola, en el nostre cas¾ quan estableix la llibertat de consciència com un dret fonamental. Per açò, la Carta Magna preveu l’objecció de consciència al servei militar, i la llibertat ideològica, que les lleis específiques poden traduir en noves formes d’objecció, com a fórmula que fa prevaler la consciència individual a la prescripció legal. Quan no és així, quan la llei no preveu excepcions al seu compliment per raó de consciència, només es pot parlar d’incompliment de la llei i de desobediència civil o insubmissió.
Així, els que per raó de consciència (de caire pacifista, àcrata o independentista) no volien fer el servei militar obligatori ¾o sigui la “mili”¾– varen objectar i van complir amb el servei alternatiu obligatori previst: prestació social substitutòria o PSS. Però els que per les mateixes raons de consciència es negaven a fer tant la mili com la PSS; és a dir, que es negaven a complir amb el previst per la legislació, practicaven la desobediència civil o insubmissió. Lògicament, els que actuaven així assumien conscientment les conseqüències d’aquesta decisió i complien amb les penes establertes (presó, inhabilitació administrativa i impossibilitat de concursar a la funció pública, etc.).
(Contextualització)
És curiós veure com, avui, qui més utilitza erròniament la paraula objecció de consciència és l’Església catòlica, en especial la Conferència Episcopal, en instar els pares que els seus fills no assisteixin a classe d’Educació per la convivència i els drets humans, que s’ha començat a impartir en el curs escolar 2007-2008. Atès que aquesta possibilitat no està prevista per la llei, el que fan realment els promotors d’aquesta actuació és incentivar el no-compliment de la llei, i per tant la desobediència civil. I bé està. Tenc molt clar que encara que no m’agradi és una opció legítima (que, insistesc, no legal); i és millor que cada cosa tengui el seu nom. Ara correspon a la ciutadania, com va passar amb els insubmissos a la mili, valorar o censurar l’actuació contra-llei de la Conferència Episcopal i de la resta de còmplices.
Deia abans que era curiosa l’actuació de l’Església que, en un Estat aconfessional, insta a desobeir la llei per evitar que l’Estat adoctrini ¾diuen ells¾ els alumnes en els valors fonamentals de la democràcia i dels drets humans, i així mantenir l’exclusivitat d’adoctrinar ¾educar moralment, en diran ells¾ a través de l’assignatura de Religió. Perquè l’únic adoctrinament (incompatible amb la democràcia i amb la laïcitat) que s’exerceix actualment en el nostre sistema educatiu és l’assignatura de Religió catòlica. Encara no comprenc com una institució que no condemna de forma absoluta la pena de mort, que dimonitza l’ús del preservatiu i que fa apologia de l’homofòbia pot ensenyar formació moral en l’escola pública o concertada. I ben segur que no ho comprendré mai.
(Dubtes)
Per què l’Església catòlica no va instar a la desobediència civil dels seus fidels fa només trenta anys, quan l’Estat ¾franquista¾ matava i torturava a qui reclamava democràcia i llibertat de consciència?
(Algunes referències històriques)
Ateneu Alternatiu Sa Sínia (1990-2000)
A Menorca van abanderar la lluita per l’objecció de consciència i la desobediència civil al servei militar obligatori els col·lectius Ateneu Alternatiu Sa Sínia, Follcorc i MOC (Moviment d’Objecció de Consciència). Un dels primers insubmissos menorquins va ser en Joan Bosch, membre del Col·lectiu Follcorc i el MOC.
Campanades a morts (Lluís Llach, 1976)
Dia 3 març de l’any 1976 un grup de treballadors es va tancar a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria (País Basc) per protestar per les seves condicions laborals. La vaga va finalitzar quan la policia (a les ordres del ministre de Governació Manuel Fraga Iribarne) va gasar el recinte i va disparar contra els manifestants que en sortien, amb el resultat de cinc morts i un centenar de ferits. Aquests fets van inspirar la cançó Campanades a morts de Lluís Llach.
