(Definició)
Paraula composta que expressa la determinació del propi destí. Aplicat als individus, suposa l’exercici ¾o sia, la capacitat i la voluntat¾ de decidir el propi futur. És la llibertat, i per tant la responsabilitat, en la presa de decisions.
Aplicat als col·lectius té el mateix significat que abans. Tanmateix els col·lectius, si les matemàtiques funcionen, són una suma d’individus. Els col·lectius es podran autodeterminar si els individus tenen abans la voluntat i la capacitat d’autodeterminar-se. I aquesta darrera ¾la capacitat d’autodeterminació¾ depèn de la sobirania. Només un col·lectiu sobirà, format per individus sobirans als quals es reconeix l’exercici de la llibertat, pot decidir què és el que més li convé, o sia autodeterminar-se.
De vegades, especialment quan el terme autodeterminació s’aplica a la nació dels Països Catalans, s’associa erròniament amb independència o autogovern. I no són el mateix. La independència, l’autonomia, és el que necessiten els individus per autodeterminar-se, i decidir el que calgui. El que sí és cert és que qui reclama l’autodeterminació ho sol fer per assolir una major independència, autonomia i autogovern. In-dependència, no dependència, vol dir no-submissió (o relació entre iguals), o sia autodeterminació. No a l’inrevés. Al final, idò, un reclama l’autodeterminació per poder autodeterminar-se cada dia; o, suavitzant l’exageració, cada dia que faci falta. Tanmateix, l’autodeterminació és una conquesta democràtica.
(Contextualització actual)
Fa uns mesos, Josep-Lluís Carod-Rovira, precisament en unes dates en què assumia la presidència en funcions de la Generalitat, posava data al referèndum d’autodeterminació per a Catalunya: any 2014 (quan es compliran els tres-cents anys que Catalunya va perdre la condició d’Estat). No entraré ara en les qüestions formals i jurídiques que cal resoldre abans de plantejar aquesta consulta democràtica. Només la pos com exemple per subratllar la distància que hi ha entre la realitat catalana del Principat i la realitat menorquina. Allà, fins i tot els lleials del PSOE, el PSC, tenen clar que Catalunya és una nació, que la llengua catalana ha de tenir estatus de llengua de país (on els seus ciutadans han de poder exercir el dret a usar-la, fet que només és possible si la resta tenen el deure de conèixer-la), i que el futur de la comunitat autònoma és el d’esdevenir una regió federal o confederal. Aquí, a les Illes, res no és igual. N’hi ha que encara discuteixen sobre si el domini .cat és un domini independentista o no. És dramàticament constatable: hi manca cultura nacional.
Els mateixos dies que Carod feia la seva proclama autodeterminista, es presentava el Fòrum pel Dret a Decidir, format per intel·lectuals, economistes, juristes, escriptors, científics, sociòlegs, etc., que es constituïa per “fer pedagogia sobiranista” i impulsar estudis sobre la viabilitat d’una relació diferent entre Catalunya i l’Estat espanyol, que respecti la sobirania catalana.
(Referències històriques)
És evident que les nacions que conformen l’Estat espanyol mai no s’han pogut autodeterminar perquè no se les considera subjectes de sobirania. No és estrany, per açò, que les nacions apàtrides (i privades de sobirania), avui esdevingudes comunitats autònomes, Galiza, Euskadi, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, s’hagin agrupat entorn de declaracions i plataformes polítiques per reclamar un model d’Estat diferent del que tenim, basat en una sola nació (i en una sola sobirania), única i indivisible, la nació espanyola. Aquest nou model d’Estat formulat en la Galeuzca l’any 1933 i en la Declaració de Barcelona l’any 1998, proposa l’Estat plurinacional confederal com alternativa a l’Estat producte de la transició democràtica. El PSM de Menorca, conjuntament amb la federació PSM-Entesa Nacionalista de les Illes, va adherir-se a la Declaració de Barcelona, signada inicialment per BNG, CiU i PNV.
(Dubtes)
D’altra banda, els illencs no podem oblidar que el nostre Parlament, seu de la sobirania popular (que també nacional), mai no ha aprovat una proposició de llei que faci explícita la seva no-renúncia al dret d’autodeterminació, com sí ho han fet altres parlaments, com el de Catalunya per exemple. I açò ha estat així, no per manca de voluntat i insistència dels nacionalistes menorquins, com la presentada pel PSM-EEM i signada per Joan F. López Casasnovas l’any 1989.
En canvi, tots els grups parlamentaris de les Illes Balears han donat suport a les propostes no de llei que reclamen el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Només és un apunt; però l’apunt que posa de manifest el dèficit emocional que patim com a país.
