El dia 4 de maig del 2004 els aleshores presidents autonòmics de les Illes Balears i Catalunya, Jaume Matas i Pasqual Maragall, van signar un acord en el qual cada comunitat es comprometia a garantir la recepció, tant analògica com digital, de les televisions autonòmiques de l’altre. Pel que fa a les Illes açò significava que l’EPRTVIB havia de garantir la recepció i distribució del senyal de TV3 i Canal 33, actualment a través del sistema analògic, i a partir del 2010 –o abans, si pot ser– a través del sistema digital. La realitat emperò a la qual s’anava donant forma no s’assemblava de res a l’acordat el maig del 2004. De llavors ençà, cada dia han sorgit més problemes per poder veure correctament les televisions públiques fetes en català. Encara avui, a moltes zones de Ciutadella, no es pot rebre el senyal de TV3 i Canal 33. Però el més greu és que qui ens havia de defensar va callar –amb total complicitat– quan s’elaborà la graella de les televisions digitals que veuríem a les Illes, sense cap reserva d’espai per a les televisions de Catalunya o del País Valencià, o sia sense cap canal dels altres territoris de parla catalana. D’aquesta manera s’aconseguiria territorialitzar i fragmentar definitivament l’espai comunicatiu en català. La pregunta és inevitable: per què no es van reservar els espais (múltiplexs) necessaris per poder veure TV3 i Canal 33, i la resta de canals autonòmics en català? No era aquesta una voluntat prevista en la Llei de normalització lingüística? Per què la fiscalia no va actuar d’ofici per defensar els drets lingüístics dels ciutadans de les Illes? Per què van callar els governs de Madrid i de les Balears? Tant se val ara, el cert és que ha hagut de venir un nou govern progressista (amb presència nacionalista) per recuperar la lletra i el sentit (comú) d’aquell acord, i sol·licitar al Ministeri d’Indústria un nou múltiplex (jo en demanaria més d’un, per cert) perquè els menorquins puguem veure TV3, i els catalans del principat IB3. La decisió és adequada, però caldrà no adormir-se a fi d’evitar més retards, i iniciar al més aviat possible l’emissió en digital. Tanmateix ens quedarà sempre un interrogant: té futur una televisió territorialitzada, és a dir de recepció delimitada a un Estat, una comunitat autònoma, una illa o un municipi, quan Internet ens permet veure imatges d’arreu del món, sense cap altre límit que el que decideixi l’usuari-espectador? El temps ens ho aclarirà.
Nel Martí
