“Un somni és una visió i també és una aspiració que podem comparar amb la realitat. En cap cas és una il·lusió sinó que és una imatge que es confon amb la realitat.” En aquest paràgraf Imma Tubella, autora del llibre Somiar Amèrica1 delimita el sentit que el terme somni assoleix en el projecte de construcció nacional nord-americà. Perquè, efectivament, el somni americà és un projecte nacional, de construcció nacional. És el projecte col·lectiu reflectit especialment en la literatura i el cinema en el qual la identitat no es construeix sobre elements comuns de referència heretats –perquè tanmateix no existeixen–, com poden ser la història, la cultura, la llengua o el territori, sinó que es construeix en relació amb la voluntat. Una voluntat que Ernest Renan expressà en forma de plebiscit quotidià.
Els Estat Units d’Amèrica neixen com una nació d’immigrants, de races, llengües, cultures i religions diferents, que té la necessitat de trobar elements de definició compartits i cohesionadors per a tots els qui havien de formar aquest nou país. I aquests elements no són altres que els que van inspirar els habitants europeus que sortiren a la recerca d’un nou món: construir una societat millor fonamentada en una filosofia, un estil de vida i uns valors adoptats per pròpia voluntat (la llibertat, la igualtat i el republicanisme). Una altra cosa és si ho han aconseguit o no, i si el model actual de vida americana és la màxima expressió d’aquelles aspiracions. D’açò en podríem parlar extensament, però no és el motiu d’aquest article.
La nació dels menorquins, en canvi, sí que està conformada d’elements de referència heretats –històrics, culturals, lingüístics i polítics–, que actuen com a generadors d’identitat i cohesió. Menorca, les Illes Balears i els Països Catalans són, en major o menor intensitat, d’una o altra forma, comunitats simbòliques nacionals. Espanya també ho és, no ens enganyem. Per a un nombre important de persones, Espanya constitueix el seu segon nivell d’adhesió i lleialtat després de la pàtria íntima menorquina. I no és estrany que sigui així. L’aspiració de l’Estat és enfortir la cohesió interna, també la cohesió nacional, i l’aspiració de les nacions, com la nostra, és enfortir-se amb estructures d’Estat. Espanya és un estat, és cert, però també és una nació o el que és el mateix, un projecte nacional. I ho és no perquè ho digui la Constitució espanyola –que ho diu– sinó perquè un nombrós col·lectiu de ciutadans així ho vol i així ho viu. No cal oblidar emperò que darrere cada projecte nacional hi ha un nacionalisme. L’espanyol és el nacionalisme amb estat, i de l’Estat. En qualsevol cas, i encara que sigui només com a aclariment, val la pena deixar clar que una cosa molt diferent de l’esmentada és que existeixi una cultura nacional espanyola, que, definitivament, no existeix.
La qüestió emperò és una altra: saber que la nació espanyola es fonamenta en l’exclusió de la resta de les nacions que coexisteixen –sobreviuen?– en la mateixa estructura estatal. A l’Estat actual no hi conviuen quatre nacions en igualtat de condicions, sinó que només una exerceix l’estatus nacional, i la resta són tractades com de subconjunts perifèrics d’aquella. Els esdeveniments d’aquest nou temps polític són una desconcertant expressió d’aquest malestar nacional: reformes estatutàries insatisfactòries, consultes populars ridiculitzades, expressions de rebuig als símbols i institucions de l’Estat, etc.
Tornant emperò a la referència de Tubella, val a dir que Menorca sí que disposa d’elements històrics, culturals, lingüístics, polítics, etc. que formen part de l’univers simbòlic que ens identifica i ens cohesiona com a comunitat, i que alhora ens vincula amb universos simbòlics més amplis. Però tot açò no lleva que Menorca, i les Illes i els Països Catalans, també necessitin un somni. La nació dels menorquins (feta de pàtria íntima, i de nació política i cultural) també necessita un projecte que actuï de visió i d’aspiració, com diu l’autora de Somiar Amèrica. Un projecte que sigui l’expressió de la voluntat dels seus ciutadans. Aquest serà sempre un projecte nacional, de construcció nacional, del qual no poden estar exclosos els nouvinguts, ans n’han de ser part integrant. Aquest és el repte de la interculturalitat.
Quina ha de ser l’aportació de la interculturalitat al nostre projecte nacional? Ho hem dit i repetit múltiples vegades: construir una societat nova que s’enriqueixi amb les aportacions de tots els grups culturals i que no trenqui la continuïtat de la cultura receptora. Aquest objectiu ha estat àmpliament treballat pel polifacètic Isidor Marí, que recentment ha publicat una selecció de textos sobre aquest tema sota el títol Mundialització, interculturalitat i multilingüisme2, editat en la mateixa col·lecció que Tubella. En el pròleg, Damià Pons resumeix el contingut de les propostes de Marí per gestionar la diversitat sota aquests principis, metodologies i exigències: (1) que la integració ha de ser global (social, laboral, lingüística i política) i d’adaptació recíproca; (2) que s’ha de produir amb la màxima implicació social; (3) que la llengua i la cultura receptores han de fer de matriu perquè la primacia de cada cultura en el seu espai històric sigui la condició de la diversitat equitativa, i (4) que cal aplicar un concepte obert de ciutadania i d’identitat perquè la cohesió i la unió no han de venir determinades pel passat sinó pel fet de compartir “una nova identitat de projecte”.
El repte exposat per Isidor Marí i Damià Pons és tan necessari com urgent. Ens cal un somni que ens sedueixi –als de tota la vida i als que fa poc que han arribat–, i sobretot que no defalleixi davant el constant desgast al qual ens sotmeten els abanderats de la nació espanyola, única i indivisible. Tanmateix Tubella acaba el seu llibre amb un no menys seductor optimisme: “No podem oblidar que per sobre de qualsevol altra consideració econòmica, política, militar o del tipus que sigui, la història ha demostrat repetides vegades que un país és tan fort com ho són els seus somnis. I el dret de somiar no ens el pot donar ni treure ningú. Ara bé, que quedi clar que tampoc el podem delegar”.
Nel Martí
(Publicat al Diari Menorca i UH-Menorca, l’octubre del 2007)
