O diguem-m’ho, si voleu, d’una altra manera: quina ha de ser avui la relació entre l’escola i la família?
Quina hauria de ser
I ho dic així, en condicional, per provocar-me a mi mateix una resposta desitjada: no crec en un model ideal de relació família-escola, vàlid per a tothom i en qualsevol circumstància. En tot cas, la més vàlida serà aquella relació que ofereixi el millor entorn educatiu per a l’infant, i que satisfaci alhora ambdues parts. I que ningú no ho dubti, una comunicació fluida i constant entre els membres d’ambdues institucions educatives, la família i l’escola, enriquirà i potenciarà l’acció de cada una d’elles per separat.
En qualsevol cas, la legislació actual sí que estableix uns mínims quant a quina ha de ser la participació i la presència dels pares i les mares en l’escola. La recentment aprovada Llei orgànica de l’educació, més coneguda com a LOE, en els articles 118 i 119 estableix que “les administracions educatives promouran i incentivaran la col·laboració efectiva entre la família i l’escola”. També diu, respecte dels pares i les mares, que aquests podran participar en el funcionament del centre, formant part, directament o a través de les associacions de pares i mares, del Consell Escolar. Val a dir, en aquest sentit, que tot i que la LOE hauria pogut ser molt més agosarada quant a l’autonomia dels centres i a la participació de pares, mestres i alumnes en la gestió de l’escola, aquesta -la LOE- recupera el Consell Escolar com un òrgan de govern, i per tant de presa de decisions, mentre que la llei anterior, la LOCE o Llei de la qualitat –així en diuen alguns-, l’havia reduït a òrgan purament de consulta. Així, avui, els pares i les mares, d’una o altra manera, poden participar activament en l’elaboració i aprovació del projecte educatiu de centre, en el pla anual del centre o en qualsevol altra mesura que millori la funció educativa de l’escola.
A part d’aquesta participació més formal, emperò no per açò menys important, els pares i les mares tenen una altra forma de participació directa, necessària (imprescindible, potser, seria la paraula més correcta), que és la comunicació entre pare/mare i tutor/a, a través de les múltiples fórmules possibles al respecte. Aquesta comunicació hauria de ser el resultat de posar alguna cosa en comú des de la coresponsabilitat: com que tots dos som responsables de l’educació, cal que parlem per tenir més eines per educar millor.
Tot i que ja ho he esmentat abans, voldria insistir en el fet que la legislació també preveu la participació de les famílies a través de les associacions, tal com ho preveu el Decret 188/2003. I, tot i que de vegades sembla una altra cosa, la principal finalitat que s’assigna a les APIMA és la de ser potenciadores de la participació dels pares i les mares. I dic que de vegades sembla una altra cosa, perquè massa vegades es centren quasi en exclusivitat a fer altres coses. Coses com activitats extraescolars, escoles d’estiu, finançar material escolar o activitats puntuals, etc. I ho poden fer. I fins i tot, potser, ho han de fer. Però sobretot el que haurien de fer és potenciar la participació, tota la participació, la formal (en els òrgans de govern) i la no tan formal (en la relació família-escola).
avui
Sí, avui les coses no són com abans. Ni com l’abans dels nostres pares, molts dels quals no van ni tan sols poder anar a escola, ni com l’abans dels nostres dies d’alumne. Han canviat moltes coses, i moltes per a bé. Ha canviat l’escola, i ha canviat la família. L’escola d’avui no és l’escola obsessionada a ensenyar coneixements, sinó preocupada per com ensenyar a aprendre a aprendre. Sí, i no m’equivoc. Avui, en la nostra societat de la informació, no sap més qui recorda més, ni tan sols qui sap cercar millor, sinó qui sap triar i construir millor, de forma més creativa i verídica, el coneixement.
La família també ha canviat. Avui ja no hi ha famílies Ulises, com la del còmic de Marino Benejam, amb tres generacions que conviuen en una mateixa casa. Avui no hi ha només un model familiar, avui hi ha molts tipus de famílies. I la immensa majoria d’elles tenen el mateix problema: no tenen temps. Totes tenen cada dia més dificultats per poder conciliar la seva vida familiar i laboral. I cada dia, també, els infants fan més temps tot sols.
la relació entre l’escola i la família?
Ha canviat l’escola, i ha canviat la família. I, lògicament, també ha canviat la relació entre aquestes dues institucions. Allò que caracteritzava la relació entre l’escola i la família dels nostres pares era el respecte. Un respecte seriós i distant, poc comunicatiu. L’escola i la família d’avui pateixen d’un mal diferent, però no per açò més bo, que és la sospita. Els pares i les mares –alguns pares i/o algunes mares- voldrien que l’escola els resolgués totes les qüestions (com guardar els infants fora de l’horari escolar, anul·lar actituds agressives, etc.), i els mestres –alguns mestres- diuen que la família ha renunciat a l’educació dels fills. Aquest no és un bon camí, o almenys no és el camí de confluència per millorar l’entorn educatiu (escolar i familiar) de l’infant. No hi ha secrets. Ens cal coresponsabilitat i comunicació; el que passa és que no és fàcil, i necessitam voluntat i constància, els mateixos ingredients que aplicam als infants per a la seva educació.
J. Manel Martí
Desembre 2005
