M. Àngels Cardona i Florit: la flora i el paisatge de Menorca és un treball d’aproximació, i alhora també d’homenatge, a una de les persones menorquines d’aquest segle que més ha contribuït al coneixement de la natura de Menorca i, per extensió, de les Illes Balears i dels Països Catalans. I dic que aquest apropament a l’obra de M. Àngels Cardona constitueix també un homenatge perquè, almenys per qui escriu açò, no hi ha forma més honesta i sincera de valorar les contribucions de la científica menorquina que utilitzar-les amb la mateixa finalitat i esperit de qui les va crear. L’obra de M. Àngels té, en aquest sentit, una direccionalitat ben clara i definida: conèixer (preferentment des de l’estudi cariològic i filogenètic dels tàxons endèmics de les Illes Balears) i donar a conèixer la vegetació de Menorca per després, a partir dels coneixements adquirits, desenvolupar la gestió, conservació i protecció del nostre patrimoni natural. Menorca és, per tant, en l’obra de M. Àngels Cardona, un substrat a estudiar i un objectiu a preservar.
Des de l’ampli coneixement científic del patrimoni natural, i en especial des del seu camp d’especialització (els endemismes), M. Àngels Cardona du a terme una activitat molt diversa que va des de la divulgació de la flora i el paisatge menorquí (El Món Vegetal, tom II de l’Enciclopèdia de Menorca, n’és la més valuosa mostra) a la defensa militant de les idees ecologistes, passant per la contribució a la gestió i ordenació del territori (apartat dins el qual destaca l’Estudi de Zones d’Interès Natural i Ecològic de Menorca). Aquesta diversitat d’actuacions ens aproxima a una constant central en M. Àngels Cardona: el compromís del científic amb la seva terra (on “terra” admet aquí la doble connotació de “natura” i de “terra nadiua”). Característica aquesta que queda palesa d’una manera molt especial en la majoria dels seus articles periodístics, on M. Àngels s’expressa amb més naturalitat i emotivitat.
La innovació és l’altra constant en la seva obra tant científica com divulgativa i de gestió. M. Àngels va ser capdavantera, obrint nous camins, en les tècniques de citotaxonomia a tot l’Estat espanyol, elaborant la primera gran obra de divulgació d’alt nivell de la botànica i el paisatge de Menorca i projectant les noves idees d'”ordenació” i “gestió” del Llibre Blanc (“Natura, ús o abús?”) en una petita obra que es convertí en la base per als posteriors estudis de les Àrees Naturals d’Especial Interès (ANEIS). M. Àngels és també la gran responsable que l’obra de personatges tan il·lustres com el botànic menorquí J. Rodríguez Femenias (1839-1905) o, en menor grau, les aportacions al coneixement de la flora menorquina de Joan Ramis i Ramis (1746-1819) i Rafel Oleo i Quadrado (1806-1878), no quedessin en l’oblit i la desconeixença.
Una altra de les característiques principals de l’obra de M. Àngels Cardona que justifica de sobra la seva publicació i divulgació és la vigència i actualitat dels temes que planteja. Efectivament, els plantejaments de M. Àngels en el llibret Zones d’Interès Natural i Ecològic de Menorca, en l’informe encomanat per l’Ajuntament de Ciutadella Informe sobre la importància botànico-ecològica del lloc denominat “El Perico” o en la majoria d’articles periodístics, són, desafortunadament, d’una actualitat absoluta. O no és “Zones” un clar antecedent no desenvolupat de gestió sostenible dels recursos naturals i del territori que, encara avui, s’està debatent arran de les Directrius d’Ordenació del Territori i del Pla Territorial Parcial?. O no és Alparico una zona encara cobdiciada per aquells que la voldrien convertir en un altre paradís del formigó?.
En darrer terme, i per acabar aquesta prologació, em sent obligat a fer una advertència d’amic als lectors. M. Àngels Cardona i Florit: la flora i el paisatge de Menorca no és, almenys en la seva unitat, un llibre de lectura ràpida i lleugera. Entre els criteris d’exhaustivitat i de simplicitat i divulgació, he optat preferentment pel primer. Açò no vol dir que sigui un treball complet, ni molt menys, sinó que en alguns casos s’abusa (?) de detalls i referències que potser no són d’interès per a tots els lectors. En qualsevol cas, s’ha de dir que hi ha textos per a tots els gustos i totes les preferències. Que cada lector elabori, idò, la seva pròpia ruta a través de l’obra d’aquesta il·lustre científica menorquina. Vos assegur que val la pena.
J. Manel Martí
“M. Àngels Cardona i Florit: La flora i el paisatge de Menorca” (IME. Col·lecció Petit Format, nº 7, 1999)
