Cap societat que vulgui dirigir i dissenyar el seu futur sota paràmetres d’humanitat pot defugir d’afrontar una visió “educadora” de la ciutat, de mirar la ciutat com una escola de civisme. Actualment, en el context de la societat de la informació, aquesta importància pren urgència pel fet que el maneig de la informació per convertir-la en coneixement ha esdevingut una habilitat social essencial, un element definitiu de l’alfabetització del segle XXI.
Una realitat més complexa que exigeix nous plantejaments, però també -sense cap dubte- una nova voluntat d’intervenir en l’àmbit de les ciutats, ha generat en els darrers anys anàlisis, debats i propostes que, de forma general, coincideixen amb la necessitat d’abordar l’educació des de les seves arrels més multidisciplinars. Per simplificar, podem partir de tres grans eixos que permeten definir aquesta nova (?) percepció de l’educació.
El primer eix correspondria a la dimensió de la profunditat: l’ideal grec de paidea, de desenvolupament integral de la persona enfront de la formació disciplinar per a l’adquisició de coneixements. Educar, en el sentit que esmentem, suposa l’adquisició tant d’aptituds socials (aprendre a aprendre) com de coneixements, com de valors considerats per a la comunitat com a “victòries de la humanitat”.
La coresponsabilitat constitueix l’essència del segon eix vertebrador d’un concepte ampli de l’educació. Efectivament, l’educació no pot reduir-se ni a l’àmbit escolar ni a una etapa determinada de la vida de les persones. Avui, més que mai, cal ser conscients que l’escola és només un dels agents educadors enmig de tants altres, com el barri, els amics, la televisió, la feina, l’Internet o la ciutat en la seva globalitat. Tots ells, amb una major o menor eficàcia, actuen (eduquen) partint d’uns valors i proposen unes actituds i uns hàbits que moltes vegades no coincideixen amb els propis de la família, el grup d’amics, l’escola o la ciutat. Si això és així, qualsevol procés educatiu haurà de partir de la participació de tots o, com a mínim, d’una part important dels agents implicats en l’elaboració i la posada en pràctica d’un projecte comú, que anomenem Projecte Educatiu de Ciutat (PEC).
La família, entesa en un sentit ampli, és el primer agent educatiu de l’individu. Ho és en el moment de les necessitats biològiques més primàries, i ho és també en el moment de les necessitats emocionals i d’acceptació social, no menys vitals que les anteriors. Tothom ha de prendre consciència de la seva responsabilitat i la funció educadora, però sobretot la família ha de promoure i impulsar que la resta d’agents educadors prenguin consciència i part activa en una educació compromesa en la construcció de persones sanes, lliures i solidàries. Així i tot, no podem oblidar la necessitat d’un compromís de la resta de la societat, especialment per part de la resta de mediadors socials. Definir les responsabilitats, adquirir compromisos, plantejar necessitats, etc. són qüestions que les ciutats han d’abordar.
El tercer gran eix de l’educació és, com s’ha esmentat abans, el de la formació permanent, o educació al llarg de tota la vida, com defineix Jaques Delors en el seu informe de la Unesco. La forma en què Paolo Freile, antropòleg i educador brasiler, defineix l’alfabetització en les societats de la informació és prou evident: “És més, molt més que llegir i escriure. És l’habilitat de llegir el món, és l’habilitat de continuar aprenent i és la clau de la porta del coneixement”.
La societat del demà més immediat exigirà als ciutadans la capacitat de manejar informació i adaptar-se als canvis a una gran velocitat. Qui no domini aquestes capacitats en quedarà exclòs, amb grans dificultats per entrar en el mercat laboral. Es pot preveure que això portarà a un increment de la marginació social que afectarà capes cada vegada més amplies de la societat. El paper de l’educació en l’àmbit local, com a compensador de les desigualtats socials, serà més evident que mai, i farà necessaris importants esforços per destinar recursos suficients a favor de les persones amb menys possibilitats culturals i econòmiques.
Fins aquí hem parlat només d’educació. Però el cert és que res del que s’ha definit fins ara té gaire sentit si no pren força en l’àmbit físic i simbòlic de la ciutat. La ciutat com a polis, com a espai per a la convivència que, a més de les seves funcions tradicionals (econòmica, social, política, de prestació de serveis..) assumeix la seva funció educadora. I aquí, lògicament, educació no té l’equivalència d’escolar, sinó de consciència, implicació i participació de tots els ciutadans, i de tots els agents socials, en un projecte comú de desenvolupament integral de tots els seus habitants.
Una de les formes més interessants de convertir el discurs teòric de la ciutat educadora en un projecte tangible és el que s’ha anomenat Projecte Educatiu de Ciutat. La idea-força que hi ha darrera aquests projectes ha tingut, fins ara, com a principal referent un document signat a Barcelona l’any 1990, conegut com a Carta de Ciutats Educadores on, en forma de carta magna, descriu els principis i reptes de les ciutats que volen plantejar les seves polítiques des d’una visió educadora. Tot i que la carta hauria de ser posada al dia en aspectes com la multiculturalitat i les noves tecnologies de la informació, segueix sent el document ideològic sota el qual diverses ciutats es reuneixen, i es connecten en xarxa per intercanviar i debatre projectes i reptes en l’àmbit local.
Els projectes educatius de ciutat representarien un pas més, un nivell de concreció estratègic dels principis genèrics de la ciutat educadora. La característica més interessant d’aquests projectes, més enllà dels seus continguts i línies estratègiques que formula, és el mateix procés d’elaboració. Un procés que aposta decididament per la participació, la recerca de complicitats amb els diferents agents socials i institucions, directament o indirectament vinculats a l’educació, i l’aspiració al consens. De fet, aquest procés de consens i participació no pot ser altre si es vol ser conseqüent amb una de les idees-força de la filosofia de la ciutat educadora. Això és que la millora educativa de la ciutat és una responsabilitat i una tasca compartides.
És per això que organismes com els consells municipals han de fer un paper fonamental en el procés participatiu d’elaboració del Projecte Educatiu de Ciutat. Uns consells on hi estiguin representats tots els ciutadans, no només les escoles o els pares i mares. També els sectors empresarials, sindicals, ecologistes… hi han de tenir presència. I especialment hi han de tenir veu els més petits. En aquest sentit, són molt adients les paraules de Francesco Tonucci, autor del llibre La Ciutat dels Infants, on argumenta que una ciutat que té en compte els infants segur que és una ciutat habitable i justa. Cert és emperò, i per desgràcia, que els petits habitants de la ciutat són massa vegades considerats pels adults com a agents passius als quals només cal protegir i defensar. I no és cert: els infants són ciutadans de ple dret, habitants actius –els més actius- de la ciutat, que necessiten una cosa molt més positiva que no només protecció: necessiten educació.
Davant una realitat en construcció que cal fornir d’humanitat, calen projectes fonamentats en els valors de la utopia, d’allò que no és, però sí que és desitjable. Hi ha uns irrenunciables utòpics, per molt que visquem pendents del present. La política no només és “l’art del possible” sinó també el sentit de la polis, de la ciutat humana, com dirà José Luís Aranguren. L’educació no es pot limitar a l’aprenentatge de destreses per comportar-se en aquesta societat, per reeixir-hi, sinó, en tot cas, per “re-eixir-ne”, per anar més enllà.
Aquesta és, de forma molt resumida, la filosofia educativa que s’exposa en la majoria d’articles recopilats en la present educació. Tots ells tenen un objectiu més aviat pràctic i directe que no teòric i general. Els articles van adreçats als ciutadans d’una ciutat –Ciutadella de Menorca- que s’ha proposat assolir quotes de ciutat educadora, elaborats des de la responsabilitat de la gestió local, amb voluntat d’assolir les màximes dimensions de consens. Vet aquí el meu propòsit.
J. Manel Martí Llufriu
Article inclòs en el llibre L’art d’educar, publicat l’any 2002. Editorial El far.
