Un dels criteris que fonamenta la Llei de règim especial de les Illes Balears aprovada l’any 1998 és el principi d’igualtat. No d’igualtat en capacitats, voluntats o interessos, sinó d’igualtat en drets i oportunitats; i en obligacions, és clar. Vivim en la societat del coneixement, en què la formació cultural i acadèmica de la població ha esdevingut un paràmetre de primera importància per a valorar el grau de benestar i autonomia –per a ser emprenedor i dinàmic– de les societats. És evident, crec, que encara avui la insularitat és més que una realitat física; és l’expressió d’un cert aïllament o manca d’oportunitats dels que vivim en una illa respecte de la formació acadèmica, que és el que aquí estic analitzant.
Des de fa uns quants anys la memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears recull de forma reiterada l’afirmació que la baixa taxa d’estudiants universitaris a les Illes Balears és un dels reptes principals als quals ha de fer front l’economia balear. I no n’hi ha per a menys. La taxa d’estudiants universitaris a les Illes –d’un 14,3%– és la més baixa de tot l’Estat, molt per davall de la mitjana estatal, del 29,5%. No cal insistir en el fet que la taxa menorquina –com l’eivissenca o formenterera– estan molt per davall de la taxa mallorquina. I és que són les illes menors les que viuen el greuge de la insularitat negativa respecte de l’accés als centres formatius.
Davant d’aquesta realitat el PP ha plantejat com una bona solució l’opció de la bonificació de tres viatges d’anada i tornada entre l’illa d’origen i el centre d’estudis, la UIB en la majoria de casos. Però el més important que cal analitzar de la proposta de bonificació no és la fórmula –que té avantatges i inconvenients– ni l’objectiu –amb el qual es fàcil de coincidir–, sinó el contingut de la proposta, que fa recaure sobre el Consell de Menorca i els menorquins el cost de la insularitat.
Per analitzar correctament aquesta proposta és imprescindible conèixer quina és la situació actual quant a beques i ajuts pel concepte de la mobilitat dels estudiants illencs, que, de forma molt sintètica, es pot resumir en tres línies de finançament públiques. La primera i principal pel que fa a quanties i a responsabilitat (no podem oblidar que la competència en beques és per ara una competència exclusiva de l’Estat) és la que es deriva del Pla nacional de beques del Govern central, que gestiona el Ministeri d’Educació i Ciència (MEC). El pla preveu dos tipus de convocatòries, les de caràcter general i les de mobilitat. Ambdues, des del curs 1999-2000, incorporen modalitats i quanties específiques per a compensar els costos de la insularitat, d’acord amb el que estableix la Llei 30/1998, de règim especial de les Illes Balears. Per al present curs escolar, en el cas de les beques de mobilitat, que són les que ara ens interessen, les aportacions oscil·len entre 3.689 € i 6.220 €, segons els requisits econòmics –de renda– i acadèmics.
La segona línia de finançament a la qual es poden acollir els estudiants illencs és la creada per la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, que, tot i no tenir competències en beques, és la titular de les competències educatives –universitàries en aquest cas–, i per tant la coresponsable de vetlar perquè tots els illencs tinguem les mateixes possibilitats d’accedir als estudis superiors. Així defineix la Conselleria la finalitat de la seva línia d’ajuts: “garantir una prestació homogènia i eficaç dels servei públic de l’educació que permeti corregir les desigualtats per motius d’insularitat dels estudiants de les Illes Balears”. El concepte d’aquesta ajuda és “compensar el cost del desplaçament dels estudiants de les Illes Balears que, a causa del fet insular, han de desplaçar-se i residir fora de l’illa per a cursar estudis universitaris”. Aquests ajuts només estan subjectes a requisits acadèmics, i no a criteris econòmics. Açò sí, són incompatibles amb qualsevol altre ajut o beca pel mateix concepte (de mobilitat, en aquest cas). En definitiva, els ajuts del Govern són útils per a als estudiants que han quedat fora de la convocatòria del MEC per raons de renda. Però és quan parlam de la quantia dels ajuts del Govern balear quan entram en el nucli de la qüestió. L’ajut que dóna el Govern a un menorquí que estudia a Mallorca és de 280 €, i de 420 € quan estudia a una altra comunitat autònoma, sempre que aquests estudis no es puguin cursar a la UIB. Aquests ajuts exclouen explícitament els ensenyaments artístics (estudis de dansa, música, art dramàtic i estudis superiors d’arts plàstiques i disseny) i els estudis de tercer cicle o doctorat. O sia que, depenent dels costos dels bitllets, sempre tan variables i ascendents, el Govern paga entre 1 i 2 –o fins i tot 3, si un té més sort– viatges d’anada i tornada entre l’illa d’origen i el lloc on cursa els estudis.
Finalment, la tercera línia d’ajuts és la que correspon als consells insulars, definida com a genèrica (o sia no conceptuada per la mobilitat), que complementa les beques genèriques del MEC per als que n’han quedat exclosos, i compatible amb les beques de mobilitat del MEC o els ajuts compensatoris per desplaçament del Govern.
En definitiva, la proposta d’afrontar la qüestió de la insularitat pagant tres bitllets d’anada i tornada als estudiants illencs (com fa o ha fet el Consell Insular d’Eivissa i Formentera) es tradueix en quatre característiques fonamentals:
1.Fa recaure el cost de la insularitat sobre els pressupostos de les administracions insulars de Menorca, Eivissa i Formentera (que no de Mallorca), i no sobre el pressupost de la comunitat autònoma. Açò és afirmar que la doble insularitat és un problema de les illes menors i no del conjunt de les Balears. Aquí ja no existeixen les Balears, existeixen les illes.
2.Posa en evidència que els ajuts del Govern de les Illes Balears per a compensar el cost de la insularitat als estudiants menorquins, eivissencs i formenterers són del tot insuficients. Traslladant la proposta del PP als esmentats ajuts del Govern autonòmic (per cert, on governa el PP), un estudiant menorquí hauria de rebre fins a 1.050 € (en lloc dels 280 € o 420 €), és a dir 2 o 3 vegades més el valor actual.
3.Augmenta la dispersió i la burocratització del sistema d’ajuts per a cursar els estudis universitaris. Un estudiant menorquí tindria així fins a 5 tipus de convocatòries públiques (amb tota la documentació i tramitació corresponent), a les quals s’hi ha de presentar de forma simultània per no perdre cap opció.
4.No respon a les noves necessitats formatives, molt més flexibles i diverses que les d’antany. Cap convocatòria, ni la del MEC ni la del Govern, assumeix estudis de tercer cicle o doctorat, ni ensenyaments artístics, ni altres vies formatives reconegudes però no reglamentades.
I finalment, la proposta de bonificació de tres viatges es distancia de l’objectiu que ha de ser prioritari en el desenvolupament del nou Estatut d’autonomia de les Illes Balears: “la regulació i la gestió del sistema propi de beques i ajudes” en matèria d’ensenyament universitari (art. 34. 4) per part de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Una fita que ha de permetre donar coherència i eficàcia a l’actual situació, que perjudica en darrer terme el conjunt de la societat menorquina.
En termes de definició territorial, la proposta de bonificació es fonamenta en el mateix mallorcacentrisme de sempre, pensat com si les Balears fossin un territori continu, com si fossin una sola illa. Ara resulta que la insularitat no l’han de pagar el conjunt d’illencs, sinó només els menorquins, eivissencs i formenterers. Igual com fan quan l’Institut d’Estudis Baleàrics produeix una exposició magnífica sobre la literatura catalana a les Illes Balears del segle XX (“Irradiacions, 2005”), que exposa a Mallorca assumint totes les despeses, i que quan es planteja traslladar-la a Menorca demana col·laboració econòmica al CIM. Aquestes Balears monoinsulars són unes Balears que no tracten, quant a oportunitats, tots els ciutadans de la mateixa manera. Aquestes Balears no ens interessen, a Menorca. Aquestes són les Balears del PP.
J. Manel Martí
Conseller de Cultura i Educació
Febrer 2007
