L’altra dia llegia un article (1) publicat en aquest mateix diari que parlava de la laïcitat (o laïcisme, segons les connotacions que s’hi vulguin donar) en termes de posició anticristiana, en el qual, l’autor, en un to quasi messiànic, proclamava una croada desemmascaradora de les essències antireligioses d’associacions i entitats cíviques de Menorca (esmentava UGT, CCOO, STEI, Moviment de Renovació Pedagògica…). Alhora, l’encoratjat abanderat del catolicisme pur (i dur, com el d’aquell temps), titlla de col·laboracionistes aquelles escoles concertades religioses que participen amb alguna de les associacions i entitats esmentades abans. És com a mínim curiós que l’autor parli en aquests termes, atesa la seva vinculació amb una d’aquestes escoles col·laboracionistes del laïcisme (quin pecat!). O és que pretén que el Col·legi Salesià de Ciutadella es tanqui en si mateix i defugi les relacions (de tipus educatiu, laboral, etc.) amb persones i associacions que no siguin catòliques (i catòliques pures)? Insinua que Ca Los ha de rompre qualsevol relació amb el MRP? Sé cert que no serà així, però és lamentable que algú ho hagi com a mínim insinuat. Clar que aquesta postura rupturista és la que defensen l’Associació Familiar de Menorca i l’AFA-educació, que el mateix autor dirigeix i que sense cap mena de dubte constitueixen la concreció a Menorca del pensament més reaccionari i retrògrad d’inicis del segle XXI.
La veritat és que no m’entusiasma en absolut el debat o la rèplica pública sobre la laïcitat, i si avui ho faig és per l’admiració que tenc a dos dels grans laïcistes que recentment han mort, com són l’escriptor Eduardo Haro Teglen i el gran professor i promotor cultural Salvador Castelló. I especialment per Castelló, del qual encara som exalumne, o alumne –del professor admirat se n’és alumne tota la vida-, perquè una de les seves aportacions a la societat menorquina ha estat també, per molt que a alguns els agradi silenciar-ho, la defensa raonada i lúcida del laïcisme (o de la laïcitat, una altra vegada). El professor d’història de l’IES Joan Ramis és autor d’una bon grapat d’articles, genials tots ells, mereixedors de ser recollits i compilats en forma de llibre, que defensen la visió laica de la societat, on no sigui present l’assignatura de religió a les escoles públiques (el fet religiós ha de ser tractat des de la filosofia, la història, l’art, l’ètica, etc.), on no hi hagi un acord –Concordat- que es contradigui amb el principi d’aconfesionalitat de la Constitució, on no hi hagi cap interferència de l’Església institucional (que no és plural, com alguns diuen) en l’elaboració de les lleis que han de regir tots els ciutadans (catòlics i no catòlics), etc.
Però retornant a allò que deia a l’inici, sí que voldria aclarir –i desemmascarar- una falsedat alimentada a força de missatges confusos. La laïcitat no és una posició de rebuig ni a la religió en general ni al catolicisme en concret. El que sí que s’afirma des de la laïcitat és la confiança en l’ésser humà. I el que sí que es rebutja és tota ingerència de l’Església –de qualsevol església- en la vida de l’Estat. Açò no vol dir, com és lògic, que els membres de l’Església no han de participar de la vida política, en absolut. I és clar que l’Església, i els seus membres, poden –han- de participar en la política, entesa com l’art de construir conjuntament una societat més justa. Però ho han de fer com qualsevol altra organització cívica democràtica. Avui, a diferència del que passava abans del segle XIII, l’Església i l’Estat han de viure de forma independent. La raó de l’Estat no pot ser la fe de l’Església. La raó de l’Estat és la raó democràtica, basada en la pluralitat i la convivència. De fet laic ve del grec laos, que vol dir ‘poble’. La societat laica és idò la societat regida pel poble, i no per altres poders (per sagrats que se’ls consideri). En un Estat laic, democràtic, la religió és cosa dels ciutadans concrets, mentre no se sobrepassi la dignitat humana manifestada en la Declaració dels Drets Humans; i l’Estat ha d’actuar per a totes les opcions religioses, espirituals i ètiques, catòliques, cristianes no practicants, agnòstiques, jueves, atees, etc., amb el mateix respecte.
De fet és ben curiós que l’autor de l’article esmentat associï laïcitat (o laïcisme) a anticristianisme, quan en la mateixa Església catòlica es parla de laic per referir-se al poble no ministerial, als catòlics que no han optat per cap ministeri eclesial. Massa vegades em fa la sensació que alguns catòlics voldrien esborrar allò que s’afirmà en el Concili Vaticà II (Gaudiem et spes), com “l’autonomia legítima de les realitats terrenals”, o el que és el mateix, el rebuig al totalitarisme religiós que vol inferir de forma pura i directa de la fe la resposta a tots els problemes de la vida pública i privada.
I si repetidament he fet la distinció entre laïcitat i laïcisme és perquè aquest darrer terme porta una càrrega històrica, segons algunes visions, de proselitisme extremat contra la religió. La realitat avui és una altra: el laïcisme pot ser ateu, agnòstic i fins hi tot cristià. Sí, en el Concili Vaticà II s’afirma un laïcisme cristià. La “Lliga pel laïcisme”, que s’esmenta en l’article al qual fins ara m’he referit, és, segons aquesta accepció, una lliga per la laïcitat, que defensa amb totes les conseqüències la separació i independència de l’Estat i l’Església. Res més.
En una societat laica i democràtica és sa i necessari que existeixin organitzacions integrades per persones que conflueixen en alguns dels seus objectius, amb independència de les seves conviccions i opcions religioses, i que aquestes organitzacions col·laborin (com les escoles concertades catòliques) amb altres organitzacions (com el MRP) per millorar l’educació en una societat plural, oberta, tolerant. Afirmar el contrari, instar al no col·laboracionisme de l’escola concertada religiosa i els seus membres amb entitats no confessionals (i laiques), és educativament absurd i democràticament perillós. Massa bé coneixem que n’ha sortit d’aquest obscurantisme antilaïcista. Desig i esper que Ca Los faci cas omís d’aquestes provocacions.
Nel Martí
