L’actual posició de preeminència del temps –com a valor d’intercanvi- en l’organització de la societat occidental ha generat una inèrcia, tan imperceptible com imparable, que converteix l’escola en una peça més d’un complicat trencaclosques fet d’horaris. És així, ens agradi o no, ho vulguem o no. En la tan anunciada societat de l’oci les dificultats derivades de l’organització del temps –d’allò que coneixem com conciliació de la vida familiar, escolar i laboral- no només han incentivat la creació de gestories i bancs de temps sinó que, a més, la segona més important institució educativa –després de la família- és pensada en termes d’ocupació de temps (és l’escola necessària per tenir ocupats els infants, mentre els pares i mares treballen?). I dic açò, que té poc a veure amb el que m’he proposat escriure aquí, perquè faci de contraposició a una altra forma de pensar l’escola, l’escola com un espai generador de cultura i civisme. “Ciutadella, amb ulls d’infant”, com a projecte i com a producte culturals és un exemple immillorable d’allò que és –i ha de ser- genuïnament l’escola.
Tot projecte cultural neix amb un objectiu horitzó capaç de mobilitzar esforços i que, en el cas de “Ciutadella, amb ulls d’infant”, es resumeix en l’elaboració d’una guia de la ciutat des de la perspectiva dels infants. “Què li mostraries de la teva ciutat a un fillet/a que arriba de fora i no ha estat mai a Ciutadella?”, és la pregunta guia de tan ambiciós trajecte. Una pregunta, per altra banda, plena de continguts i matisos, que denota una determinada posició respecte del fet educatiu, i que sintetitz en la ciutat educa i la visió de l’infant humanitza la ciutat.
La ciutat educa
“Ciutadella, amb ulls d’infant” és un projecte educatiu que fa de la ciutat una extensió de l’escola, un lloc per aprendre i on aprendre, un recurs educatiu extraordinari perquè els alumnes s’eduquin en el seu entorn més proper. Observar i preguntar, pintar i escriure. Perquè la ciutat, que és tot, les seves cases, carrers, edificis i places públiques… la seva gent, costums, tradicions…; la ciutat –deia- és dipositària de molts sabers que esperen ser mostrats i contestats. És clar que tan important és el que s’observa i es pregunta, com aprendre a observar i preguntar, i sobretot convertir allò observat i preguntat en coneixement.
Fer de la ciutat un recurs educatiu és una passa imprescindible per fer de la ciutat un agent educador, és a dir un espai amb el qual s’identifica la gent i al qual se li assigna una funció de corresponsabilitat educativa. Dit d’una altra manera, és impossible parlar del fet que l’educació és una tasca compartida en la qual els ciutadans, a més dels pares i mares, i dels mestres, hi tenen un paper protagonista, sense que abans se situï la ciutat com a espai col·lectiu de convivència.
En aquest sentit, el projecte impulsat per la comunitat educativa del col·legi Pere Casasnovas encaixa perfectament amb el compromís que va assumir el municipi a través de l’adhesió a la Carta de ciutats educadores (1999) i que l’Ajuntament es va comprometre a desenvolupar a través d’elaboració i aprovació del Projecte educatiu de Ciutadella (2003-2004).
La visió humanitzadora de l’infant
“Ciutadella, amb ulls d’infant” té sentit des del pressupòsit que els infants tenen una manera específica de veure les coses. I és cert. Ho és des de la diversitat d’infants i des de les diferències segons les edats. Avui sabem, efectivament, que el coneixement no és unidireccional, no és un fet que passa de la realitat a la ment, no hi ha una realitat que espera ser coneguda. La realitat i el coneixement, per contra, pensam actualment que són una construcció social i una reconstrucció personal. I per tant, l’infant, com l’adult, quan aprèn el que fa és construir coneixement. Açò sí, infants i adults ho fan de manera particular, segons els instruments cognitius propis de cada edat. Des de les aportacions de Jean Piaget i la psicologia evolutiva sabem que la imatge mental del fillet depèn de l’evolució de processos cognitius bàsics relacionats principalment amb la percepció de l’espai i el temps. Dit d’una altra manera, la realitat –les realitats- del fillet no és igual que la realitat de l’adult. I qui diu realitat diu cosmovisió.
La mirada de l’infant està plena de matisos, intensitats, distàncies, relacions, etc. que els adults hem oblidat o dels quals només ens queda un anecdòtic record. Qui no guarda encara aquella sensació infantil d’un present intens i inacabable? Tan és així que urbanistes com el nord-americà Kevin Lynch han centrat el seu treball en l’evolució de la imatge que té l’infant de la ciutat, a mesura que aquest canvia els seus paràmetres cognitius, per tal de programar millor l’espai vital de tots els ciutadans. També pedagogs com l’italià Francesco Tonucci han situat l’infant i la seva forma de percebre l’entorn com a referent per dissenyar ciutats més humanes. Els mestres que han dirigit “Ciutadella, amb ulls d’infant” integren elements de la psicogenètica de Piaget, de l’urbanisme de Lynch i de la pedagogia de Tonucci, donant ressonància a un fet fonamental: la ciutat és la percepció que en tenen els seus ciutadans, la percepció que tenen els infants de la seva ciutat és necessària per fer-la una ciutat de tothom, i la visió “infantil” de la ciutat és un patrimoni personal i col·lectiu imprescindible en les societats que han superat la visió adult-erada de l’infant com a “camí per arribar a adult” i han arribat a la de l’infant com a ciutadà, d’una ciutat, és clar.
I acab amb un darrer apunt de caire més reivindicatiu si es vol, però inherent al projecte “Ciutadella, amb ulls d’infant”: cal aconseguir que els infants puguin sortir sols al carrer, i descobrir que la ciutat és també la seva ciutat.
J. Manel Martí Llufriu
(Article inclòs en el llibre Ciutadella, amb ulls d’infant, impulsat per l’Escola pública Pere Casasnovas)
