Bona nit, amics i amigues, i benvinguts a aquesta trobada amb la poesia, alhora que presentació de la web dels poetes de Menorca, de la mà d’Illanvers.
Aquest proper estiu farà quatre anys que un grup de poetes, amb la complicitat i la col·laboració del Departament de Cultura, Educació i Joventut del Consell Insular de Menorca, posava en marxa Illanvers, una cita cultural de les persones que treballen la paraula; un escenari, en definitiva, per gaudir de l’obra dels poetes menorquins. Durant aquests tres anys passats hem tingut l’oportunitat d’escoltar els versos –la majoria, en la pròpia veu de l’autor– de 28 poetes menorquins. Per a algun d’ells Illanvers ha representat una oportunitat per donar a conèixer la seva obra poètica. Per a tots, a més, ha significat l’exercici en veu alta de la seva labor íntima amb la paraula. Per al Consell Insular de Menorca ha estat una forma de donar a conèixer la creació poètica que es fa a Menorca. I per als lectors i/o oients de poesia, què ha significat Illanvers? Val la pena continuar amb aquest invent cultural que es diu Illanvers? Tanmateix té avui, en l’era de la tecnologia digital i de la globalització, sentit, i futur, aquest art que es diu poesia (i de la qual Pere Quart deia que era l’última de les arts pobres)? És necessari el poeta? És necessària la poesia?
Potser diré coses molt òbvies, però tanmateix crec que estareu d’acord amb mi que avui a la nostra societat li cal repetir moltes obvietats.
Joan Brossa, en una entrevista, contestava a aquestes preguntes dient: “Sempre hi haurà poesia perquè és una necessitat que té l’home”. Deia també: “La poesia és el reflex emocional del pensament”. El poema neix d’un temps de reflexió, de concentració, d’aïllament, de silenci. I ara no vull dir que un poeta ha de practicar l’ascetisme, ans el contrari, el component essencial del poema, i de la poesia, és la vida, l’experiència, la qual el poeta reviu per comunicar l’inefable, l’incomunicable, els detalls que donen sentit a la totalitat de la part oblidada, o menyspreada, o desapercebuda.
Al final tindrà raó Plató, del qual ho he arribat a posar en dubte gairebé tot, quan deia que la poesia era “la llaminadura de l’ànima”. Idò bé, aquesta llaminadura encara endolceix les ànimes, i ho seguirà fent mentre hi hagi ànimes, és clar. Ànimes de poetes-creadors, i ànimes de poetes-lectors. Podria sobreviure la poesia, tanmateix, sense lectors? El fet poètic s’origina i es realitza dins d’un mateix. Els versos es poden pensar i el poema es pot memoritzar, i fins i tot si s’escriu es pot guardar al fons d’un calaix tancat amb pany i clau. En rigor, idò, per “fer” poesia no es necessita ningú altre. Ara bé, com diu el poeta Miquel Martí i Pol (a ¿Què és la poesia?), “la poesia conté el germen inicial d’un procés de comunicació que no s’acompleix en tota la seva potencialitat si no arriba a algú que lliurement l’assumeix i generosament el completa”.
Les ànimes que som avui aquí, les que som lectores, oients o espectadores, ara també internautes, i les que són creadores de poesia, afirmam que la vida necessita temps de vida poètica, d’experiència estètica, d’intimitat humanitzadora.
La web que avui es presenta, obra del poeta Òscar Bagur, un dels components d’Illanvers, ha de ser (pot ser) un instrument al servei de la poesia, del creador i del lector. És una web de domini .cat, de poetes que viuen, estimen i s’expressen en la seva llengua, la catalana, integrant així allò que coneixem com a literatura catalana.
M’indigna haver-me de justificar, però abans que algú ho vulgui retreure, m’estim més dir-ho ben clar. Sí, el domini d’aquesta web de poetes que creen en català és un domini .cat. I ho és perquè el contrari hauria estat actuar des de la renúncia, des de la ignorància, i des del complex d’inferioritat cap a la nostra llengua. És evident que no som un país normal. En un país normal ningú no faria batalletes d’un domini lingüístic, ningú no titllaria de terrorista els que exercim el deure estatutari i cultural de defensar i promoure una llengua, la catalana. En un país normal la llengua seria tractada amb el rigor científic i amb la responsabilitat institucional que es mereix.
Ho confés. Som agnòstic i apòstata, però cada dia res perquè Déu existeixi, perquè si existeix serà just, i si és just demanarà responsabilitats a qui actua permanentment i premeditadament contra aquesta terra, la seva llengua, el seu paisatge i la seva gent.
Avui és un dia per a l’elogi al poeta, i al lector de poesia, i per dir que aquesta terra necessita la poesia. Per què? Contesta el poeta Miquel Martí i Pol: “En primer lloc, // [perquè] permet de recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós; en segon lloc, [perquè] torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat; en tercer lloc, [perquè] restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable; i, finalment, [perquè] permet de reafirmar el gust per la lliure reflexió en el món del pensament únic.”
I acab com comencen tot els poemes:
“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.”
