FLORA I FAUNA
Una descripció exhaustiva de la flora i la fauna que habita cada biòtop (1) seria, a més d’una tasca esgotadora, impossible, donada la gran quantitat d’espècies que resten per estudiar, i possiblement per descobrir. Es per açò que me centraré, només, en l’exposició d’aquelles espècies més representatives, més abundants o més excepcionals, dels diferents ambients, determinats quasi sempre pel grau de presència de ĺaigua i de la llum.
On l’aigua corre, i a poca fondària, śhi fa la comunitat vegetal del creixemar (Apietum nodiflori) que requereix d’un elevat grau d’humitat. Hi predominen els crèixers (Nasturtium officinale) i l’api o àbit de sèquia (Apium nodiflorum). També s’hi solen trobar ĺherba sana d’aigua (Mentha aquatica),el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica) i diferents espècies de joncs. Després del creixemar hi sol haver el canyissar d’aigua dolça (Thypha-Schoenetum glauci), on hi abunden la bova (Thypha angustifolia i Thypha latifolia) i el canyís d’aigua dolça (Phragmites australis subsp. australis). A les zones més primes d’aigua fan acte de presència la coa de cavall (Equisetum telmateia) i un poc més endins, on el sòl no és tan humit, però hi ha molta ombra, s’hi fa la falguera (Pteridium aquilinum). Una altra equisetàcia molt abundant al Barranc d’Algendar és l’Equisetum maximum, o Coa de Cavall propiament dita. La vegetació de la vorera la constitueixen fonamentalment el canyet (Pragmites communis) i diverses espècies de joncs (el jonquet o Eleocharis palustris; el jonc boval o Schoenoplectus lacustris), crèixers, herba-sana, gínjol groc (Iris pseudacorus), etc., que es troben a tot el llarg del torrent. Un poc més endins hi ha camps de conreu, amb gramínies, prats subespontanis, horts i arbres fruiters. A les aigües quietes sol ser abundant la llentia d’aigua (Lemna minor) que forma un curiós mantell verd. I a pocs centímetres més avall, a la seva ombra, śhi fa ĺhepàtica Riccia fluitans. En molts casos solen estar acompanyades per algues verdes del gènere Chara i, en menor quantitat, pel gènere Spirogira, o d’altres classes que només treuen fora de l’aigua algunes fulles i les flors com el Ranunculus aquatilis.
Durant els mesos de desembre i gener, principalment, i a les zones més protegides i humides, les roques es cubreixen dun mantell verd format per molses, conegudes popularment per “verdets”. Es abundant el verdet Fisidens, i śhi pot trobar un dels pocs verdets aquàtics que hi ha a Menorca, Octodiceras julianum.
A la desembocadura hi trobam una vegetació higròfila més o menys adaptada a la salinitat produïda per l’entrada d’aigua de la mar; formada per joncs (Juncus i Scirpus), canyet, olivarda (Inula viscosa); endemismes (2) com Cyperaceae, Phragmites communis o Plantago crassifolia.
En els penya-segats hi ha vegetació mediterrània formada per alzines (Quercus ilex), ullastres (Olea europea v. silvestris), aladerns (Rhamnus alaternus) i restes d’antics conreus. Tampoc no és estrany veure-hi figueres (Ficus carica) que surten d’entre les parets. Encara śhi poden trobar petits arbustos endèmics com la violeta de penyal (Hippocrepis balearica, endèmica a les dues Balears i la Pitiüsa major (3)) o la Scabiosa cretica. Seguint les escletxes de les roques hi creixen agrupaments de plantes rastreres: Linaria fragilis (4), Cymbalaria aequitriloba, Bellium belliliodes (5) ( la més petita del gènere bellis), totes elles endèmiques tirrèniques (6). També hi són abundants la taparera i ĺheure. A part de les espècies rastreres, hi ha altres rupícoles (7) que aprofiten les mateixes escletxes com la Digitalis dibia coneguda popularment per didalers o didals, per la forma tan característica de la flor; la crepis triasi que només es troba a la Serra Nord de Mallorca, Artà i la meitat sud de Menorca; ĺestepa joana o estepa olivera (Hypericum balearicum), o el Cyclamen balearicum que el poble ha batejat amb el nom de pa porcí o rapa de porc. Aquesta darrera espècie, apart de les Gimnèsies (Balears orientals) i les Pitiüses, només es troba a la regió de les Fenolledes al sud de França, així que es pot dir qué és quasi-endèmica.
Linaria fragilis i Viola stolonifera.
A les roques, i de forma molt localitzada, śhi fa una endèmica menorquina, la Linaria fragilis, espècie que fins ara només s’ha trobat als barrancs d’Algendar i de Trebaluger (8). A llocs frescos i arrecerats del Barranc d’Algendar, com ho és el Pas den Ravull, s’hi troba una altra endèmica molt minoritària, la Viola stolonifera. Aquests dos endemismes de Menorca van ser citats i descrits per primera vegada pel botànic maonès Joan Joaquim Rodriguez Femenias en una publicació de la Societat Botànica de France, “Additions a la Flore de Minorque” (1878). També les podem trobar a la darrera obra de Rodríguez i Femenias, “Flórula de Menorca”(1904), un catàleg enumeratiu de totes les plantes trobades a ĺilla fins aquells moments, amb una descripció detallada de les espècies rares o especials de la nostra flora. Rodríguez i Femenias descriu i localitza a la Linaria fragilis i la Viola stolonifera, exclusivament, al Barranc d’Algendar. Per altra banda, na Mª Angels Cardona, a l'”Estudi de Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca” (1980, pag. 35), diu de la Linaria Fragilis que “fina ara no śhan trobat en cap altre lloc”. En canvi, avui, podem assegurar que tant la Linaria com la Viola esmentades no són exclusives d’Algendar. En Pere Fraga i Arguimbau les ha localitzat, també, al barranc de Trebaluger, a la zona coneguda com a Sa Font de na Joana.
Aquesta és la descripció feta per Rodríguez i Femenias:
Linaria fragilis (Bull. Soc. bot. Fr. vol.XXV, pag.240)
“Tallos filiformes, dividiéndose desde la base en varias ramas colgantes. Hojas pecioladas, casi todas alternas, las ínferiores opuestas: peciolo velloso, mas corto ó mas largo que el limbo, engrosándose gradualmente desde la base al ápice: limbo reniforme-acorazonado, de 1-2 centímetros de diàmetro, entero o con 3 (raramente 5) lobos cortos, redondeados, mucronados, con la cara superior verde y vellosa, y la inferior reluciente, pubescente, de ordinario violácea. Flores de 12-15 milímetros, auxiliares,solitarias: pedúnculos arqueados, subreflejos hacia su base, pubescentes, mas cortos ó mas largos que las hojas. Cáliz velloso, con divisiones oblongas, linear-agudas. Corola lampiña, blanca ó debilmente violáceas, con reyas rojizas: espolón 2-3 veces mas corto que el tubo de la corola. Cápsula pequeña, glogulosa, igualando o sobrepujando apenas el cáliz. Semillas estériles, negras, tinísimamente alveoladas. Planta perenne, vellosa, muy frágil: flores adquiriendo un color violáceo con la desecación.
Rara. Peñascos húmedos y sombríos del barranco de Algendar. Rodr., Porta– Mayo a Julio.”
Viola stolonifera (Bull. Soc. bot. Fr. 1878. Vulg. Viola buscana)
“Rizoma corto grueso, escamoso que produce tallos laterales largos, tendidos, herbaceos, radicantes. Hojas con limbo oval ó subredondeado, festonado, obtuso ó subagudo, acorazonado: estípulas lanceolado-acuminadas, debilmente ciliadas. Sépalos oblongos, subagudos. Pétalos apenas escotados, los dos laterales debilmente barbudos. Pedúnculos fructíferos extendidos en el suelo. Cápsula vellosa.-Planta pubescente con flores violáceas, olorosas: las vernales petalóideas y estériles, las tardías apétalas y fértiles.
Sitios frescos y sombrios del barranco de Algendar. Rodr., Porta: hacia el Pas den Revull y la Dragonera. Febrero, Marzo.”
La Linaria fragilis i la Viola stolonifera són només dos exemples de les 11 espècies que, endèmiques o no, es troben de manera exclusiva, o quasi exclusiva, en el Barranc, o bé, són una mostra destacada per a ĺilla de Menorca i en qualque cas per a totes les Balears.(9)
La varietat i riquesa florística del Barranc d’Algendar queda, idò, prou demostrada. Hi ha citades unes 220 espècies, de les quals 26 són endèmiques (10). D’aquests endemismes, alguns, fins ara, només śhan trobat als barrancs d’Algendar i de Trebaluger. Per altra banda, dels 98 cianòfits descoberts al Barranc, 17 són endèmics de Menorca (11). Una riquesa i varietat florística semblant ha de propiciar una faunística també rica i variada. Hi destaquen la tortuga d’aigua (Emys orbicularis) i la serp d’aigua (Natrix mateix), granotes,… Els penya-segats són uns indrets magnífics per a la nidificació de rapinyaires tals com el xoriguer (Falco tinnunculus), el milà (milvus milvus), ĺesparver (Hieratu pennatus), la miloca (Neophrom pernopterus) i el falcó peregrí (Falco pelegrinus). Diverses espècies de rata-pinyada viuen a les coves i els avencs del Barranc.
Origen dels endemismes. (Extret de ĺapartat A-1Plantes superiors endèmiques dels Països Catalans.Història Natural dels PPCC, de Ramón Folch)
Els endemismes són plantes de distribució molt restringida. La seva formació és el resultat d’un procés evolutiu sovint llarguíssim i complex, les causes principals del qual solen ser ĺisolament geogràfic de les poblacions i els canvis ecològics, sumats a ĺacció de la selecció natural, de la radiació adaptativa i de la deriva genètica.
Les Balears són illes de tipus continental, això és, formades per terres que en altre temps eren unides al continent i sén separaren arran de diversos fenòmens tectònics i paleogeogràfics. L’isolament que ńha resultat ha estat la causa fonamental, però no l’única, de la formació dels endemismes baleàrics, és a dir, que una part de les seves plantes (vora un 7%), impossibilitades d’intercanviar el seu patrimoni genètic amb els tàxons continentals originaris, hagin evolucionat durant moltíssims anys separadament d’elles i hagin agafat entitat pròpia esdevenint tàxons nous. Es tracta, per aquestes raons, d’endemismes bàsicament paleògens, d’origen antic però d’edats i provinences diverses. Les Balears tenen, a més, endemismes neògens (és a dir, de formació més o menys recent) diferenciats a les mateixes illes gràcies a ĺisolament existent entre elles i a la diversitat de condicions ecològiques que presenten. La flora de les Balears és emparentada amb la del NE de Catalunya, Provença, Còrsega i Sardenya perquè aquestes terres formaven part d’un vell massís hercinià que es fragmentà a las darreria del Secundari i al començament del Terciari. Al final de l’Oligocè, les Balears eren una terra única que se separà durant el Miocè en dos blocs: les Gimnèsies o Balears orientals -Mallorca Menorca i Cabrera- i les Pitiüses o Balears occidentals -Eivissa i Formentera-. Posteriorment i durant diversos períodes, les terres baleàriques establiren connexions amb moltes de les terres veïnes, en general a causa de dessecacions periòdiques de la mar Mediterrània; aquestes connexions foren particularment intenses amb el País Valencià, a través de les Pitiüses. L’existència del massís hercinià explica la presència de quinze espècies comunes a les actuals Còrsega, Sardenya i Balears (sobretot a les Gimnèsies), a més d’unes quantes plantes endèmiques de Mallorca i/o Menorca estretament emparentades amb altres de Còrsega i/o Sardenya, i el fet que diverses endèmiques de la Serra de Tramuntana de Mallorca tinguin els parents més pròxiims als Pirineus i altres muntanyes centreuropees. Les oscil.lacions del nivell de la Mediterrània, d’altra banda, justifiquen l’existència d’endemismes comuns a les Balears (sobretot a l les Pitiüses), a l’E i SE de la península Ibèrica i al N d’Africa, com també a Sicília i a altres territoris de la regió mediterrània, fins i tot ĺoriental.
Nel Martí i Llufriu
(1.)Biòtop: conjunt format pel medi, el substrat i els factors ambientals abiòtics que afecten als éssers vius.
(2.)Śanomenen endèmiques aquelles espècies que es troben confinades en un territori molt reduit i que no es troben en cap altre part.
(3.) Espècie estrictament protegida (“Plantes Superiors Legalment Protegides als Països Catalans”, Tom 6 Plantes Superiors. Història Natural dels Països Catalans. Ramón Folch). També la cita al Tom 7 de Vegetació, pag 268, com una planta “esplèndida a Mallorca i molt fragmentàriament a Menorca, es fa al Toro, al barranc d’Algendar”.
(4.)Maria Angels Cardona,”Estudi de les Zones Humides d’Interés Botànic i Ecològic de Menorca”, 1980. Pag. 35.
(5.)Josep Gomez Arbona. “Els Cianòfits del Barranc d’Algendar”, Revista de Menorca, 1985.
Pag. 72
(6.)Endèmic tirrènic: endemisme que només es troba a les Balears, Còrcega i Sardenya.
(7.) Plantes que viuen a les roques, en condicions molt desfavorables.
(8.) Na Mª Angels Cardona, al El Món Vegetal (Enciclopèdia de Menorca), es refereix a la Linaria fragilis amb el nom de Cymbalaria aequitriloba subp. fragilis, de la qual diu que “només del barranc d’Algendar i comdemnada a desaparèixer si śarriba a urbanitzar aquest barranc tan bell i ric en endemismes” (pag. 183). En Josep Gómez Arbona, a “Els Cianòfits del Barranc d’Algendar”, ĺanomena simplement com a Cymbalaria fragilis. Folch també la cita (Tom 6, Plantes Superiors. Història Natural dels PPCC, pag. 391) com una endèmica de Menorca, poc freqüent i amb un elevat grau de vulnerabilitat.
(9.) “Estudio ecológico integrado del Barranc d’Algendar”. Quadern 7. Departament d’Ecologia i Botànica de U.I.B.
(10.)Catalina Massutí Jaume i Joan Rita Larrucea, “Arees Naturals de Menorca” en Jornades sobre la Conservació i Desenvolupament a Menor1ca UNESCO, 1989.Pag. 100.
(11.)Idem(5.), pag. 126.
Nel Martí i Llufriu
Ferreries, 1 de desembre de 1993
Hola Nel!! tan sols volia felicitar-te per el teu treball. Ho he trobat força interessant i em serveix de guia per fer una sortida de camp per el barranc i poder mostrar la flora que hi trobem.
Gràcies!!
Gràcies Laia, i bona sortida de camp.