Fa temps que no es veuen, ni es miren, ni es parlen, els tres alhora. No és que estiguin enfadats entre ells, però la vida els ha seduït de forma diferent i per camins ben distants. Tots tres, quan encara vivien al poblat de les Tres Muntanyes, van marcar el seu territori de vida amb un mateix lema de conviccions, en un mur de contenció de la carretera principal: “Estima, viu i fes natura”, diu la proclama. Ho van fer com ho feien els grafits més alternatius dels anys 80, d’amagat, en un mur, i amb pintures de pigment natural. Avui la carretera general ja ha canviat de lloc, però el camí del tres amics segueix tan ferm com abans. Siddharta, el personatge que dóna nom al llibre de Herman Hesse els degué influir amb encert i determinació. Aquest era un dels llibres de lectura imprescindible per als atletes de la utopia i la radicalitat, pensaven ells. Cap va equivocar el seu camí, però tots s’equivocaren moltes vegades en el camí. Sí, perquè la vida, encara que costi admetre-ho, és canvi constant. Canvis que provenen d’aprendre dels errors. Canvis aparentment minuciosos, a vegades, però persistents. Canvis llargament desitjats, i canvis sobtadament inesperats.
Tres camins diferents, però la mateixa pregunta: què els uneix, què tenen avui en comú, després d’alguns anys, aquells tres amics que proclamaren “Estima, viu i fes natura”? Un va seguir el camí de trobada amb el Buda, l’altre va apostar per una militància cultural i política, i l’últim per una vida d’intensitats i belleses carpedianes. La genètica humana ens ha dotat de la capacitat de fer preguntes, sense la seguretat de tenir respostes. Per què? També ens ha dotat per prendre decisions. Viure és prendre decisions. Per què cada un va optar pel camí que va optar? I per què val la pena qüestionar-se açò? Potser, cada un dubta sobre la seva decisió i estima la decisió de l’altre.
“En aquest món/ de quatre pams on vius tot esdevé/ essencial, tothom hi té cabuda/ però ningú no hi és imprescindible,/ i res de tot allò que t’hi acompanya/ no té valor de mercat, però a tu/ t’emplena de sentit i d’esperança/”, diu el poeta Martí i Pol. “Res no dura/ i ho saps molt bé, però amb els ulls posats/ en un punt inconcret de l’horitzó/ de tu mateix que et tempta i t’estimula/ esperes que l’hivern, serenament/ t’empleni la buidor amb el seu misteri.”
La nit de Sant Joan seria un bon moment per retrobar-se i contestar-se aquestes preguntes?
Nel Martí (Ciutadella de Franc. Juny 2003)
