Tot i els anys transcorreguts des que alguns mossens predicaven allò de “Tocar-se les parts és pecat, valguem Déu”, encara avui fer un elogi al plaer (sense matisos ni adjectius) sona com qui incita als vicis i als mals més degradants. Són ara uns altres mossens els que no es cansen d’insistir que la nostra societat tecnològica del nord-ric és hedonista, volent dir que tendeix -perversament- a la recerca irrefrenable dels plaers més immediats. És clar que qui ho diu sol partir de la convicció que el plaer no dóna ni aporta res a la felicitat de les persones.
Doncs bé, com què açò no és cert -i tots ho sabem prou bé-, ja sigui per un deliciós plat de llenties que fa la mare, per la torrada de costelles de porc a l’hort d’un amic o l’estada sota una lluna plena, idò, com que no és cert, a ningú hauria d’espantar un elogi al plaer, i molt manco si es tracta del plaer d’aprendre.
Qui més qui manco, tots hem passat per etapes on l’aprenentatge no deixava de ser una necessitat o, si més no, una obligació; on el saber no era per si mateix un valor suficient sense el seu corresponent valor afegit: “Per a què he d’aprendre açò si no serveix per a res? Per a què serveix saber llatí si no l’empraré mai? Per a què serveixen les integrals si no me les trobaré enlloc? Per a què serveix conèixer la composició cel.lular, si tan mateix…” Res no té valor propi si no pot servir per a un valor més elevat: l’èxit, l’admiració, l’estimació o qualsevol altra cosa. Però també podem recordar altres moments on l’aprenentatge va constituir un autèntic plaer, un gust capaç de provocar la més generosa mobilització hormonal (per allò de “tot es pot reduir a una reacció fisiològica determinada”). Aprendre a fermar-se els cordons de les sabates, a dividir amb una xifra, a interpretar el paper de rei negre en una comèdia de Nadal, a fer la postura del lotus per meditar…; aprendre a controlar les emocions, a posar-se al lloc de l’altre, a escoltar, a motivar-se…; aprendre a motivar-se per aprendre. Motivar-se per fruir aprenent, aquesta podria ser una de les possibles formes de definir la intelligència emocional, enfront del concepte tradicional de coeficient d’intel.ligència. Daniel Goleman, al seu best seller Inteligencia emocional (Ed. Kairós), ha divulgat el nou concepte i parla de la capacitat de motivar-se per fruir aprenent. Qui xala aprenent es perquè valora èticament i estètica el saber, i qui valora el saber és que s’ha deixat seduir per l’experiència de sentir-se lliure.
J. Manel Martí Llufriu
Article inclòs en el llibre L’art d’educar, publicat l’any 2002. Editorial El far.
