El títol pertany al darrer llibre de Fernando Savater, un nou èxit editorial en el qual el filòsof i professor d’universitat reflexiona, des de la seva habitual incorrecció política, sobre l’essència i la finalitat de l’educació en el marc de l’escola. No es pot dir que la institució escolar passi pels seus millors moments, i la constatació d’aquest fet és el llibre de Savater; però també la conferència de J. M. Terricabres, pronunciada al Cercle Artístic de Ciutadella, o les aportacions fetes a l’Ateneu de Maó per Adela Cortina, ambdós catedràtics de filosofia, a Girona i a València, respectivament.
Vivim uns moments caracteritzats per la “incertesa”, la “insatisfacció”, la “perplexitat” en la tasca d’educar. La reforma del sistema educatiu no ha satisfet de forma suficient la comunitat educativa i la societat en general, que reclama a l’escola que assumeixi més i més responsabilitats. Les raons que justifiquen el moment actual han estat presentades recentment, i per separat, per aquests tres filòsofs de forma molt diversa però alhora coincident. Vet aquí tres de les coincidències.
Algú ha afirmat que l’educador i l’escola passen per una “crisi d’identitat”. L’educador ha deixat de ser aquell que posseeix, quasi de forma exclusiva, uns coneixements que permetien interpretar i dominar el món, i l’escola tampoc ja no és el lloc per excellència de transmissió de tals coneixements. L’escola i l’educador tenen en l’actualitat potents competidors pel que fa a la transmissió d’informació. Avui per avui, qualsevol persona té un fàcil accés a la informació via CD-rom o via Internet. La televisió també ha tingut, en aquest sentit, un destacat paper. És fals que la “caixa beneita” no informa. Tot al contrari, informa en excés, però sense cap criteri i sense seguir el més elemental tràmit pedagògic. Davant informacions, opinions, interpretacions, etc. tan diverses i tan contradictòries, qui no té els suficients elements d’anàlisi crítica i d’autonomia cau en la més absoluta desorientació. Des de la petita pantalla no es deixa espai a la incertesa o a la curiositat pel que encara no es coneix, no es dosifica la informació, ni se selecciona, ni es deixa temps per a l’intriga. El saber ha passat a ser un valor poc envejat. Aquesta és la primera coincidència.
La segona característica del moment actual, que té una incidència molt destacable en el desenvolupament de l’escola, és l’anomenada “crisi d’autoritat” en les famílies. Quan la família socialitzava (socialització primària), és a dir, convertia l’individu en un ser capaç de conviure i realitzar tasques fructuoses amb els altres: respectar, escoltar…, l’escola es podia dedicar quasi simplement a ensenyar, a mostrar Geografia, Història, llegir, escriure (socialització secundària). Ara que la família ha desistit o no compleix plenament el seu paper socialitzador, a l’escola se li demana, davant la mirada atenta d’una societat que espera que allà es resolguin tots els problemes de violència, convivència …, que s’encarregui tant de la socialització primària com de la secundària, coses per a les quals no està preparada. La situació ha arribat a tal absurd que molts pares, o la societat en general, reclamen dels centres d’ensenyament educació cívica, educació sexual, educació ambiental, educació per a la participació, educació per a la pau, coeducació… com si fos la seva responsabilitat exclusiva. Savater culpa aquesta manca d’educabilitat de la família a la crisi d’autoritat. I aquí autoritat no vol dir “comandar” sinó “ajudar a créixer”, que és aproximadament el seu sentit etimològic. No està de moda ser adult. Molts pares aspiren a ser amics dels seus fills, i escapar així del dolorós procés d’educar. En un estudi de la Fundación Encuentro s’aprecia amb claredat aquesta inseguretat i indecisió dels pares a l’hora d’educar els seus fills, per exemple: els pares els diuen que el futur és difícil però no eduquen per a l’esforç; que la tele és dolenta, però tots la veuen moltes hores; censuren el consumisme, però donen al fill tot el que li demanen; es mostren liberals en l’educació sexual però no mostren interès a aprendre a educar en aquesta, al contrari, desvien la seva responsabilitat a l’escola.
Finalment, la tercera coincidència entre Savater, Terricabres i Cortina fa referència al futur. Segons Savater, en el proper segle es produirà una nova divisió per classes determinades, a més del caràcter econòmic, pels nivells d’educació, és a dir, per la possessió d’informació i la destresa per saber-la interpretar i utilitzar. Adela Cortina defineix aquesta nova societat dual com aquella que està dividida entre els que posseeixen un “saber qualificat” i els que no el posseeixen. Terricabres, per la seva banda, posa l’accent en la capacitat d’aprendre a pensar i d’adaptar-se a noves situacions com el nou repte per a l’educació dels ciutadans del futur.
És en el present context en el qual té sentit repensar l’essència i la finalitat de l’educació i de l’escola. Respecte de la primera seria important no confrontar-la amb la instrucció com si fossin termes oposats (l’oposat d’educar és adoctrinar). Tots estaríem d’acord en el fet que educar no és només instruir, transferir informació, però aquesta també n’és una part important. Sense uns mínims coneixements instrumentals -com per exemple la lectura, l’escriptura o l’aritmètica- és impossible abordar els valors o el desenvolupament moral. Educar té, per aquest motiu, un significat més holístic, més ampli. És, a més d’aportar coneixements, estimular la capacitat crítica de l’alumne perquè aquest adquireixi un criteri propi; fomentar l’autonomia perquè pugui prescindir de l’ajuda dels mestres i, fins i tot, per contradir-los; despertar les ganes de més educació; promoure els valors de la democràcia, la justícia, la solidaritat, etc. L’essència de l’educació és, per tant, la seva finalitat: humanitzar, formar individus crítics i autònoms per a la democràcia, destruir la misèria (i la ignorància és una forma de misèria). I aquesta és també en essència la finalitat de l’escola. Una tasca que ha de compartir amb altres estaments de la societat, especialment amb la família. Perquè difícilment l’escola podrà recuperar el seu paper definidor sense la recuperació del paper d’educador primari de la família i de la societat en general.
J. Manel Martí Llufriu
Article inclòs en el llibre L’art d’educar, publicat l’any 2002. Editorial El far.
