Tenia raó el poeta: Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert i els anys passen de pressa . La prodigiosa i esperada societat de l’oci que havia de venir del progrés i de les noves tecnologies no ha arribat. Encara l’esperam. L’oci havia de ser -i és, quan en podem gaudir- el temps no lucratiu que esdevé alliberador i creatiu. Així idò, l’oci no és el protagonista de la nostra societat, o almenys no ho és suficientment per dir-se’n societat de l’oci. En canvi, sí que la nostra societat actual mereix definir-se com una societat de la temporalitat, o millor encara del contratemps.
La manera de pensar, viure i gestionar el temps determina la manera de viure dels humans. I avui una important quantitat de persones viuen en els marges del que Larry Dossey, metge nord-americà, ha vingut a anomenar “malaltia del temps”. Els seus malalts viuen de forma obsessiva la creença que el temps s’allunya, i que mai no es té temps suficient. En aquesta situació només ens queda forçar la màquina i anar més de pressa, a un ritme de vida més accelerat, per tal d’assolir el nivell de satisfacció esperat, que no és mai l’òptim i sempre és només el mínim. Molts símptomes evidencien que el món opulent del segle XXI viu en els marges d’aquesta malaltia. Entre les patologies més habituals d’avui en trobam moltes de relacionades amb el temps: l’estrès, l’insomni, la migranya, l’ansietat, la depressió. Un dels principals reptes polítics actuals és aquesta cosa que s’ha anomenat conciliació de la vida familiar amb la vida laboral. Una de les expressions més repetides en les converses de treball, i a casa, és “no tenc temps”. I és que el “temps és or” .
Possiblement aquest desordre intern que patim els humans respecte del temps té molt a veure amb el desordre temporal, de vegades bo i necessari i de vegades absurd i destructiu, que hem creat i que ens envolta com si es tractés d’un producte cultural. Utilitzam hormones del creixement i la manipulació genètica per produir collites a destemps i a major velocitat. Cream vehicles motoritzats i vies de circulació per moure’ns cada vegada a velocitats més elevades. Hem inventat sistemes de comunicació que ens permeten relacionar-nos, i per tant treballar, a tota hora; tecnologies que ens indueixen a la pressa. Inventam productes per reduir o amagar el pas del temps en la nostra fràgil estructura corpòria. Aquest context genera en molts casos la sensació constant de temps insuficient i una activació del reflex d’acceleració que alhora ens produeix el que Milan Kundera defineix com “èxtasi de la velocitat”, una sensació plaent que amaga un trastorn malaltís o, si més no, de manca de control sobre el propi temps.
Tot açò ve arran d’una de les meves lectures d’aquest estiu, l’Elogi de la lentitud, del periodista canadenc Carl Honoré. En aquest treball el periodista Honoré recull en forma de vivències pròpies el pensament del moviment Slow, o moviment en pro de la lentitud. En el llibre es narren posicions combatives contra el que ells anomenen “culte a la velocitat” que un mediterrani illenc ben possiblement trobarà exagerades, però que conté una aportació molt interessant que caldria no oblidar i assumir com un nou aprenentatge en la societat del contratemps. Cal aprendre a controlar el reflex d’acceleració a què ens indueix la vida apressada, perquè hi ha coses que cal viure-les amb temps. No es tracta ara que un es proposi deambular meditant pels carrers, ni molt menys. Es tracta, en canvi, de saber decidir quan les coses mereixen fer-se de forma ràpida, i quan requereixen de tot el temps del món. Es tracta de saber trobar el tempo giusto, la velocitat apropiada de cada cosa.
Aquesta és l’aportació de Carl Honoré que m’interessa: les relacions humanes -la comunitat, l’amistat, la família…- necessiten ser viscudes amb temps. El seu tempo giusto no és el mega de velocitat de la connexió a Internet. El temps de les coses urgents no ens pot fer oblidar el temps de les coses importants.
I tanmateix l’important és saber que educar requereix temps. No és mal moment per recordar-ho.
J. Manel Martí
Diari Menorca (octubre 2007)
