Ara que s’ha iniciat el nou curs escolar, i amb aquest un seguit de declaracions d’exaltació de l’escola com a institució que ha de “salvar” la societat de totes les seves imperfeccions i ha de “contenir”, amb exclusivitat, tota la dimensió d’allò que se’n diu educar; ara idò, és un bon moment per parlar de l’educació des d’una perspectiva no escolar, que no vol dir sense l’escola sinó més enllà d’aquesta, en un context més ampli que actua sinèrgicament en la tasca d’educar.
Però parlar de sinergies i de coresponsabilitats educatives és més que una retòrica necessària, és la retòrica que ha de precedir, argumentar i influenciar accions educatives positives que massa vegades s’han vinculat quasi de forma privativa a altres discursos. Una de les aportacions més rellevants i determinants de l’anàlisi educativa és l’elaborada des de la perspectiva del temps, de la gestió i organització del temps. Aquesta anàlisi s’ha abordat i vinculat tradicionalment al discurs i al debat de les anomenades polítiques de conciliació familiar i laboral (on allò familiar inclou tot el que no és laboral, o sia també l’escola), tot i que el seu contingut té una significació educativa de primera magnitud. És a dir —i reenganx amb el començament de l’article— que amb l’inici de curs no sols es posa en marxa l’horari escolar, sinó que reneix el conflicte d’horaris de les famílies amb adults que treballen i menors que van a escola (que vénen a representar més del 40% de la població menorquina), i el malestar que es deriva d’aquest conflicte no resolt. I no parl d’un malestar insignificant o capriciós, sinó d’un malestar real, que són els problemes de salut, la desigualtat de gènere, la negativa percepció en l’autoestima i la felicitat individuals, la falta de competitivitat de les empreses o la debilitat de l’acció educativa. Sí, efectivament, les dificultats per conciliar el temps dedicat a la família, a l’escola i al treball remunerat solen actuar negativament sobre l’acció educativa de la família, que és imprescindible per a una bona educació. De fet, de bastant poc servirà el temps d’educació escolar si aquest no és acompanyat, entre d’altres, d’un bon temps d’educació familiar. Segons un estudi elaborat per Gabise-Gadeso a petició del Consell Insular de Menorca (Conciliació de la vida laboral i familiar, 2002), el 53% de les famílies amb fills es manifesten amb dificultats per conciliar la seva vida familiar amb la vida laboral. Si açò és així, quin sentit té parlar de qualitat del sistema escolar en termes només de currículum i nivell? Per què no parlam d’horaris?
El temps d’educar
El temps d’educar no és només el temps de l’escola sinó també el temps de la família i el temps definit segons una bona organització dels horaris. Dit d’una altra manera, cal un temps per a la convivència en família i també cal que la família organitzi el temps a partir de rutines i hàbits que són el reflex d’uns determinats valors. Es tracta, per tant, d’organitzar l’horari de cada dia, tot i les limitacions externes que imposa l’ordre laboral i escolar, de manera adequada per tal de convertir-lo en una acció educativa positiva: ser conscient d’on se situa en la distribució del temps la necessitat de la conversa familiar; com fem que un horari sigui un exemple de respecte a les persones; com aconseguim que l’horari afavoreixi la igualtat entre home i dona d’una manera pràctica; com prioritzam els moments dels menjars i del descans, etc. I és que els horaris —amb les seves rutines i els seus límits— eduquen. “Posar els horaris al servei de l’educació que nosaltres volem donar, llavors, de manera invisible, aquests horaris faran la seva feina, sense que els hagi d’acompanyar cap sermonet”, diu Salvador Cardús al llibre El Desconcert de l’educació.
El temps d’educar és aquell temps per al qual es demana Vicenç Arnaiz a l’article “El teu fill on va quan surt d’escola?” (Jugant, jugant… 2004), i conclou: “No estaria de més recuperar la capacitat dels pares de fer coses amb els fills, de fer les nostres coses fent possible que el fill les compartesqui.// No estaria de més recuperar la capacitat de fer coses pel gust de fer-les amb els fills, i així podrem compartir les seves.// Açò no s’aconsegueix amb doblers, açò s’aconsegueix amb calma”, amb temps. Ser conscient d’açò implica afirmar que una bona política educativa és aquella que inclou una adequada política de conciliació dels horaris familiars, escolars i laborals. Implica prendre consciència que, citant de nou Cardús, “qualsevol transformació educativa rellevant que es vulgui aconseguir ha d’anar lligada a una transformació de les formes d’organització temporals”.
Però perquè açò sigui possible —perquè les famílies, l’escola i la ciutat puguin organitzar educativament el seu temps— cal oferir oportunitats de conciliar els horaris dels tres principals àmbits de confluència: la família, l’escola i la feina. Quines són les oportunitats que s’ofereixen a les famílies menorquines? Quines són les seves dificultats de conciliació? Amb la formulació d’ambdues preguntes ja pos al descobert que som dels que pens que no es pot parlar genèricament del fet que hi ha una renúncia de la responsabilitat educativa per part dels pares i mares. M’ho corroboren les dades aportades per l’estudi elaborat per Gadeso, La família en el procés educatiu a les Illes Balears (Lleonard Muntaner Editor, 2002), en què el 76,3% de les persones entrevistades afirmen que la família segueix sent la principal institució educativa, i, encara més, el 95% considera que la transmissió de valors i actituds és una responsabilitat especialment de la família. “Renunciar” vol dir “cedir per pròpia voluntat” una responsabilitat assumida, i aquesta no és la realitat. Una altra cosa molt diferent és que les famílies tenguin dificultats per exercir totes les seves potencialitats educatives. I açò efectivament i malauradament és així. La millor mesura d’aquest fet la trobam de nou en el temps. Un 53% dels pares i el 30 % de les mares afirmen que no fan mai cap activitat conjunta amb els seus fills, i una de les activitats que uns i altres realitzen de forma més habitual és mirar la televisió. En resum, els estudis ens indiquen que les famílies no renuncien a la seva responsabilitat com a primera institució educativa, i en canvi sí que reclamen mesures que facilitin una major i millor organització del seu temps, és a dir reclamen més i millors polítiques de conciliació familiar, escolar i laboral.
Però abans d’analitzar les polítiques de conciliació (en els articles tercer i quart), caldria posar en evidència (en el proper article), encara que sigui de forma molt sintètica, el nou context socioeconòmic en el qual la família, l’escola i el treball han experimentat importants canvis que permeten entendre per què la conciliació és una necessitat d’aquest segle, o si es vol de la societat de la informació, i no ho era tant de la societat industrial.
J. Manel Martí
