No s’hi valen les ambigüitats o la indefinició quan parlam de quina és la política educativa d’un país. I aquest país, fet de quatre illes i molta mar, no té una política (educativa?) clara i definida sobre la intervenció de l’administració pública en el desenvolupament dels infants durant els seus primers anys de vida. O, si la té, no l’ha donada a conèixer als seus ciutadans.
La Llei d’ordenació general del sistema educatiu (1990) situava l’etapa entre zero i tres anys dels infants en el context d’un procés educatiu que tindria continuïtat en una segona etapa (de tres a sis anys) integrada en el sistema públic d’ensenyament gratuït no obligatori. És cert que aquest precepte va ser poc desenvolupat per l’administració competent (fins al 1999 ho és l’administració central de l’Estat); però no ho és menys que durant el mandat 1999-2003, governat pel Pacte de Progrés, es va elaborar el primer Pla d’ordenació d’aquesta etapa educativa i es va generar la primera línia de finançament de les escoles públiques d’educació infantil en l’etapa primerenca. Tot i les mancances, s’iniciava aleshores arreu de la comunitat autònoma un procés que havia generat esperances i il·lusions en el si de totes les institucions implicades de Menorca, especialment la comunitat escolar, educadors/res i mares i pares, i les administracions locals (ajuntaments i Consell de Menorca). Durant aquests darrers deu anys, Menorca, amb més o menys diferències locals, ha definit un model sòlid de projecte educatiu en l’etapa de zero a tres anys, basat en la formació i promoció familiar, en l’”escoleta” i en l’oferta educativa alternativa (els espais familiars en són el millor exemple). Fins i tot, en alguns municipis, com és el cas de Ciutadella, s’elaborà un pla local de qualitat educativa inspirat en la mateixa visió pedagògica i social, que pretenia –i ho va aconseguir amb molt d’èxit- definir, consolidar i planificar un model educatiu propi de zero a tres anys.
L’aparició de la LOCE l’any 2003 obre un ventall d’incerteses que per ara ningú no ha sabut discernir, però les paraules sempre signifiquen continguts i diferencien significats. Efectivament, la LOCE –una llei d’educació, no ho oblidem- considera i desenvolupa el període infantil com un període que s’ha d’abordar des de la visió “assistencial”. El primer cicle d’educació infantil de la LOGSE passa a definir-se en la LOCE com etapa preescolar, o sigui anterior a l’escola, o sigui no escolar. Lògicament, aquest no és un canvi neutre. Ningú no pot pensar que la substitució d’un contingut per un altre no té significat ni tindrà repercussió en el seu desenvolupament. El canvi és un canvi ideològic, un canvi en les idees-força. Quins efectes tindrà aquest canvi sobre el desplegament de la Llei a la nostra comunitat autònoma i, específicament, a Menorca?. Alguns voldríem esperar un poc més abans de contestar de forma definitiva aquesta pregunta, però no podem ni volem oblidar allò que durant aquests darrers anys s’ha repetit tantes vegades a Menorca, en reunions i jornades d’educació, entre educadors i pares i mares, entre escoles i ajuntaments, etc., i que de forma “espiritual” havia estat assumit per totes les formacions polítiques, inclosa el PP de Menorca, que és el mateix que governa a la comunitat autònoma i a l’Estat.
La significació del fet “assistencial” front de l’”educatiu” ha estat àmpliament desenvolupada en diferents articles publicats en aquest mateix mitjà de comunicació, i en d’altres més idonis per fer-hi reflexions extenses i detallades de les seves conseqüències. Així i tot, crec oportú destacar tres punts: 1) Amb la LOCE s’oficialitza la ruptura entre el període entre zero i tres anys (“preescolar”) i l’educació infantil, que abraça dels tres als sis anys. Si tot no és educació, poc sentit tindrà parlar de continuïtat, de coordinació, de coherència entre un període i l’altre; 2) Parlar d’un període assistencial en la vida dels infants suposa retornar a situar el fet de la infància en el context de les polítiques de conciliació entre la vida familiar i laboral en detriment dels més febles, els infants; i 3) Plantejar el període zero-tres com un fet no educatiu també significa ressituar-se en la ignorància de qui pensa que aquesta etapa de la vida d’una persona és com una “pàgina en blanc” que s’omple d’aprenentatges, i que no hi fa res que estigui en blanc durant un temps, ja s’omplirà!.
No ho hauria de dir jo, que no som especialista en educació infantil, però m’arrisc a assegurar que aquestes tres afirmacions, que són conseqüència d’una opció assistencial dels zero-tres anys, derivaran en una política antipedagògica i antisocial. Sí, antipedagògica perquè avui la psicopedagogia sap que és durant els primers anys de vida d’un infant quan s’estructura el 90 % del cos psicoemocional de la persona. També antipedagògica perquè avui sabem que existeixen polítiques de conciliació que són compatibles amb les polítiques educatives. I sí, per tercera vegada, també antipedagògica perquè no existeix pedagogia quan no hi ha procés, ni hi ha camí, entre un cicle preescolar (0-3) i un cicle escolar (3-6).
També dic que és antisocial. Com argumenta el catedràtic Josep Alsinet, avui no es pot parlar de polítiques socials si aquestes no afavoreixen la coresponsabilització dels ciutadans en la gestió i la satisfacció de les pròpies necessitats, cosa que no s’aconsegueix en l’emmirallament de la simple creació de serveis per guardar els infants mentre les dones –perquè acaben sempre sent les dones- són a treballar i consoliden la doble jornada laboral. Són aquestes les propostes que es marquen en els estudis més actuals sobre la conciliació entre vida familiar i laboral, i la política educativa d’un país? Tenim mostres prou evidents que no és així.
Donada la proximitat del 20 de novembre, data en què es commemora l’aprovació per l’Assemblea General de les Nacions Unides de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, crec oportú recordar el contingut del seu article 29 sobre el dret de l’infant “a una educació que el prepari per a una vida adulta activa i responsable en una societat lliure que respecti els altres i el medi ambient”. I s’hi refereix així: “a una educació”. El dret de l’infant no és el d’estar només “assistit”, “protegit”, “atès”, “guardat”…; tots ells adjectius basats en la consideració negativa de l’infant com a “menor”, d’aquell que encara no és però serà. El dret de l’infant és el dret a l’educació –així, en present-, a ser tractat en tot moment com a persona i com a ciutadà.
J. Manel Martí Llufriu
Novembre del 2003
